Victus, 300 anys després

M’estic llegint Victus! Perdoneu que sigui tan directe, però no sabia com coi començar aquest article i he decidit començar a sac. Per què omplir línies i línies de preàmbul si puc anar directe al què interessa? Vaja, explicant el que no s’ha de fer estic fent just el que he dit que no faria. Em contradic més que el PSC. En fi, que m’estic llegint Victus. Sí, ja sé que vaig tard, però és que sóc pare i no tinc temps ni per llegir, ni per foll… Us he dit que m’estava llegint Victus, oi? I llegint-lo he tingut la sensació que el que va passar fa 300 anys i el que passa ara no està tan allunyat. M’explico: patim un setge igual, no real, evidentment, però sí econòmic. Busquem el suport d’Europa convençuts que tenim la raó i, mentrestant, Europa mira cap a una altra banda. I, com aleshores, els nostres polítics segueixen movent-se per interessos purament partidistes. El 1714 van ser els pendons vermells (així anomena Sánchez Piñol als dirigents de la Generalitat) els qui van portar Catalunya al fracàs, i ara són els nostres partits els qui no es posen d’acord per fer la consulta.

AVÍS: El següent fragment pot produir mal de cap. Si us maregeu és normal, tots els votants estem igual.

El president està més sol que la una defensant una opció que li provoca una fuga de vots impressionant, sobretot perquè el seu partit està dividit entre els qui volen la consulta i els qui prefereixen la tercera via de Duran, és a dir, retorn a la puta i la ramoneta. La vicepresidenta, Joana Ortega, es desmarca dient que la consulta no es podrà fer abans de l’octubre i, mentrestant, els consellers Espadaler i Puig (sorprenent aquest últim) deixen caure que si la consulta fos el 2015 tampoc passaria res.

Esquerra pressiona perquè sigui al 2014, però es nega a entrar en el govern per no empastifar-se i treure rèdits electorals.

El PSC no sap ni on va i, marejat de tants tombs com dóna, no para de perdre votants, mentre els seus polítics es barallen entre el federalisme, el catalanisme i l’espanyolisme. Primer diu que sí a fer una consulta per després desmarcar-se i dir que la consulta s’ha de pactar amb Madrid.

Els d’Iniciativa van a la seva. Ni sí, ni no i tot a la vegada. Volen el dret a decidir, però no saben què votaran després. No fos cas que algú els confongués amb Esquerra si diuen que són independentistes. O pitjor, que els acusin de fer el joc a Convergència.

L’ANC tira pel dret i proposa la seva pròpia pregunta i les CUP, amb els seus sí crítics, els bona nit palestines i el voler incloure als Països Catalans acaben d’emmerdar un procés que ja sembla “El camarote de los Hermanos Marx”.

I mentre tots plegats es barallen pel calendari i el text de la pregunta, a Madrid van deixant passar el temps amb l’esperança que siguem nosaltres mateixos els qui ens fem l’harakiri… el pitjor de tot és que no van tan desencaminats.

I això em porta a l‘últim paral·lelisme amb Victus: el seu protagonista es passa tot el llibre buscant una paraula i nosaltres portem dos anys buscant una pregunta. Serem capaços de trobar-la algun dia? Espero que sí, tot i que, al pas que anem, tot pinta a que acabarem igual que fa 300 anys.