Ocells engabiats

Els ocellaires aquests dies reivindiquen que s’aixequi la prohibició de capturar ocells amb vesc. Estan molt empipats amb els dirigents polítics i l’administració, “per la seva falta de sensibilitat envers aquesta afició centenària”, segons diuen en una nota. I reclamen que es torni a regular la captura en viu de petites quantitats d’ocells fringíl·lids, per a la seva futura participació en els concursos de cant.

A Catalunya, l’afició pels concursos d’ocells cantadors -el pinsà, la cadernera, el verdum i el passerell- té una tradició de més de 170 anys. Avui, al Principat, els ocellaires estan organitzats en tres regions o comarques: Barcelona, Osona i El Bages-Bergadà. Totes tres juntes acullen 120 societats que cada any organitzen concursos i trobades.

L’ocell mes abundant i més cantador del país és el pinsà, que en un concurs pot arribar a fer 500 refilades o redoblades en deu minuts. Un exemplar de qualsevol de les quatre espècies acostuma a viure una dotzena d’anys, tot i que s’han donat casos d’exemplars que han arribat als setze. L’hàbitat natural dels pinsans són les rouredes, com les de la Riera Major, Puigcerdà o Ripoll. Les caderneres proliferen a les planes, mentre que els verdums i els passerells ho fan a la muntanya.
Fins no fa gaire, els mètodes tradicionals de captura eren la xarxa abatible i el plançó amb vesc. Els ocellaires en capturaven un nombre reduït, a finals d’agost i principis de setembre, que després ensinistraven per participar als concursos. Ara, amb la prohibició se senten acorralats i es defensen dient que no posen en perill la supervivència de cap espècie, ja que les captures són molt selectives.

L’afició ocellaire consisteix en la captura, en viu, de petites quantitats d’ocells mascles per gaudir-ne del cant i per participar als concursos. Les femelles o les cries petites no es cacen mai. Un conegut meu ocellaire diu que ells no maten cap ocell, ja que això va en contra els seus principis, ni tampoc se’ls mengen ni maltracten, com asseguren els conservacionistes. I explica que gairebé tots els ocells que es cacen es tornen a alliberar als pocs mesos, ja que no reuneixen prou destresa pel cant, que ve a ser el crit de festeig per seduir les femelles de la seva espècie quan es troben en època de zel.

El vesc, també conegut com el “parany” és un mètode de cacera massiu i no selectiu, que utilitza substàncies adhesives il·legals (una mena de cola molt adhesiva). Segons els detractors d’aquesta afició, cada any el vesc causa la mort de centenars de milers d’aus protegides. El parany s’instal·la en un arbre que destaqui dels altres, convenientment podat. En el seu interior s’hi instal·la un entramat de varetes impregnades amb goma d’enganxar. Els ocells són atrets per aquests arbres mitjançant reclams vius o electrònics, fins que la goma s’adhereix a les seves plomes i queden atrapats, sense poder aixecar el vol. Els detractors dels ocellaires argumenten que, a banda de caçar ocells cantaires, mitjançant aquest sistema també s’atrapen aus protegides com el tord, el tallarol de casquet, el pit-roig, la mosquitera comuna, la cua-roja, el tallarol capnegre, el carboner comú, el mussol europeu, el mussol petit, el xot europeu o l‘òliba comuna.

L’afició de tenir animals a casa ve de temps immemorials. Més enllà dels ocellaires, molts ciutadans tenim o hem tingut animals en captivitat. Jo mateix, de petit, tenia un periquito a casa –en Rito- que volava en llibertat per tota l’estança, xerrava pels descosits i era molt intel·ligent. Més tard, durant gairebé trenta anys, vaig conviure amb una llora gris amb la cua vermella, un yako guineà que es deia Ramallets. Sempre vvaig tenir la temptació d’engegar-lo i deixar-lo en llibertat. Però aleshores pensava que si ho feia, el pobre animaló –preparat genèticament per viure a la selva- no podria sobreviure a Vic, una ciutat que té uns hiverns amb unes temperatures que habitualment ronden els zero graus. Sense comptar amb la voracitat de les gavines que van venir a través del Ter fa trenta anys i que maten tota mena d’ocells més petits que elles.

No m’agradaria criminalitzar els ocellaires. Comprenc que es deleixin amb el cant dels ocells engabiats. Però potser seria millor que anessin al bosc sempre que volguessin escoltar un concert de cant silvestre.