Opinió

El campanar malalt
Totes les ciutats -les més boniques i les més lletges- tenen la seva joia arquitectònica. En el cas de Vic, però, no està gaire clar quina és la perla preferida. Els uns diuen que el conjunt de la plaça Major; altres el Temple Romà, el pont de Queralt o el conjunt de la catedral.
Fa dos anys, el Bisbat i l’Ajuntament van desestimar la recuperació dels fonaments visibles de l’antiga església romànica (la Rodona) i van destinar els milions provinents de l’erari públic a la restauració de la façana neoclàssica i les parets exteriors de la catedral. Tot i que aquest temple té una estètica més aviat discreta (a Roma n’hi ha 15 o vint de semblants i els turistes no acostumen a visitar-los), no en critico la seva restauració, però hi havia prioritats més urgents.
Dies enrere es va commemorar el mil•lenari del nomenament d’Oliba (per a alguns, el pare fundador de la nació catalana) com abat de Ripoll i Cuixà. Va ser precisament l’abat Oliba qui l’any 1038 va consagrar l’antiga catedral romànica de Vic, de la qual avui només queda el majestuós campanar de planta quadrada de 46 metres, amb frisos de decoració típicament llombarda. Considerat un dels millors exemplars que hi ha a Catalunya, és d’una categoria estratosfèrica i es pot comparar perfectament amb el meravellós campanar de Sant Miquel de Cuixà.
Aquesta torre, que per molta gent, és l’autèntica joia de Vic, s’està deteriorant de manera alarmant. Tot i que segurament no està en perill de mort imminent, el fet que darrerament hagin començat a caure pedres del cloquer (una construcció que ha suportat el pas de mil anys i l’embat d’uns quants terratrèmols) no és un bon símptoma.
A l’hora de protegir les relíquies arquitectòniques s’hauria d’haver començat pel campanar. Però no serveix de res mirar enrere, ni entonar el mea culpa. L’important és que el cloquer mil•lenari –la principal joia de Vic- recuperi la seva salut amb la màxima celeritat i que per molts anys pugui ser admirat, conjuntament amb la cripta visigòtica, el retaule gòtic de Pere Oller i les obres d’art guardades al Museu Episcopal.