Roses i llibres, a dones o a homes?

Primer de tot, confesso que sóc una gran fan de la festa de Sant Jordi, la qual cosa no evita que consideri que els valors que transmet aquesta llegenda siguin obsolets, violents i sexistes.

La llegenda comença amb un fet impensable en l’actualitat, tot i que seria el més just, i és que la família reial entri com qualsevol altre en el sorteig per ser devorada pel drac. Per desgràcia de la família reial, la seva filla guanya la rifa.
Resulta que la filla del rei no és ningú més que la filla d’un home amb poder, el qual sembla ser que no té dona, perquè en cap moment es parla d’ella. I, si la té, no li importa que la seva filla hagi de morir, cosa bastant impensable, ja que l’ha parit i segurament li ha dedicat més atencions que el rei.

Evidentment, la filla del rei, sense nom, sense activitats més que la de ser la filla del rei, és estimada per tothom per la seva bellesa (les princeses sempre són belles), delicadesa i saber estar amb la noblesa i la pleballa. Per això, tota la població vol substituir-la; volen morir per la princesa. Qui moriria per algú que no fos, en tot cas, de la seva família?

Però el rei, que és un home just, fort i valent, es nega i dóna el vist-i-plau a la sentència de mort de la seva filla. A tot això, la princesa no diu res, ella és submisa i no s’oposarà a cap de les decisions que prengui el seu pare.

I així va la princesa, amb la seva delicadesa, saber estar i submissió a morir. Però, de cop i volta, apareix un cavaller per defensar-la (em pregunto com és que sabia tan ràpid que la princesa havia de morir si el sorteig s’havia fet aquell dia, per aquella època el whatsapp no existia, ni tan sols els telèfons fixes!)

I el cavaller, que és un home fort i valent – però no just com el rei, ja que no va aparèixer per salvar les altres persones del poble que van morir abans que la princesa-, ve de molt lluny per arriscar-se a morir per una dona que desconeix completament. Evidentment, com a bon cavaller, només coneix la violència com a mitjà per resoldre els conflictes i posa en risc la seva vida per matar el drac.

Per la seva banda, la princesa, que sembla ser que no té sang a les venes, es queda mirant l’espectacle, sense dir ni fer res, mentre el cavaller lluita contra el drac. Contra tot pronòstic, el cavaller amb una petita espasa i escut, guanya un drac que és quatre o cinc vegades més gran que ell i que treu foc per la boca.

Per acabar d’arrodonir la història, de la sang surt una rosa que és tan bella (la bellesa, de nou, és el més important, em pregunto què hagués passat si enlloc de roses sortissin cactus) com la princesa i se l’ofereix.

I aquí hi ha diverses versions, les més tradicionals i sexistes són que es casen, gairebé de manera forçada, dues persones completament desconegudes. Aquesta aliança matrimonial es basa específicament en que la dona és bella (qualitat indispensable per qualsevol dona per trobar parella i ser feliç) i que el cavaller se sent atret per ella. Us podeu imaginar quina relació de parella es pot acabar establint si no es coneixen i , com ja em vist, el cavaller només sap resoldre els problemes amb la violència?

Els valors sexistes, entre d’altres, que transmet la llegenda de Sant Jordi no ens venen de nou, són el nostre pa diari: la dona submisa, bella, passiva i delicada, i l’home fort, just, valent i violent. Es tracta de prototips de dones i homes que contínuament veiem als mitjans de comunicació i transmetem a la nostra educació.

Es deixa de banda els desitjos reals de les persones. La princesa ha d’obeir i callar, per això és dona; el cavaller ha de ser valent i morir si escau per una dona, encara que no la conegui, per això és home; i tots dos han de casar-se, encara que no es coneguin, per això són dona i home i han de reproduir-se.

En cap moment es qüestiona quins són els desitjos dels personatges, simplement reprodueixen el que s’espera segons el seu sexe biològic. No es concep que la princesa es pugui defensar sola, ni que el cavaller s’estimi més estar amb les seves amistats i família, ni que siguin cap dels dos personatges homosexuals.

Les llegendes, tradicions i costums no tenen per què ser dolentes, sempre i quan no influeixin en les nostres accions i la nostra vida. Conèixer-les és bo, però qüestionant-nos la seva validesa en l’actualitat.

En el cas de la llegenda de Sant Jordi ens trobem que té repercussió, encara que es concentri el dia 23 d’abril. De forma directa s’associa que les roses són el regal per les dones i que els llibres són el regal pels homes.

Les roses, símbol de la bellesa que han de tenir totes les dones per ser felices, però que és caduca, per això és necessari dietes, cremes antiedat, operacions d’estètica, etc. Els llibres, símbol de cultura i intel·ligència, que es representen en els alts càrrecs de poder, col·lapsat d’homes (que no necessàriament són intel·ligents i cultes).

I aquesta tradició, juntament amb altres, perpetuen els prototips arcaics de dones i homes. Però, per sort, aquests prototips són una construcció social, és a dir, que han estat inventats i res tenen a veure amb el fet de ser biològicament dona o home. I si els hem inventat, vol dir que els podem canviar. I mai és tard per canviar.

Amb això no vull dir que les dones i homes que compleixin les característiques prototípiques siguin dolentes i dolents. El que sí que és dolent és la seva imposició, ja que cada persona és diferent, independentment del seu sexe biològic.

Per això, si per aquest Sant Jordi, que, per cert, també és Santa Georgina, vols regalar una rosa a un home que no l’agrada llegir, fes-ho; i si vols regalar a una dona que l’encanta llegir, un llibre, fes-ho també. Molt absurd seria que una dona lectora sigui obsequiada amb roses i un home que mai ha llegit un llibre, amb llibres. Així com també ho és regalar per regalar, tant una cosa com l’altre. Siguem conscients del que oferim i, especialment, a qui l’oferim perquè el nostre destí no és marcat pel sexe amb el que hem nascut.