Contes infantils

Tot i que els darrers anys s’està frenant la incorporació de nous escolars al sistema d’ensenyament, les escoles públiques estan saturades com granges de gallines i a les aules de primària hi ha una mitjana de vint-i-cinc nens. Els salaris dels mestres són esquifits i s’ha ampliat la jornada laboral del professorat. Hi ha molts més escolars, però menys mestres.

Els menjadors han vist considerablement reduïda l’assistència de nens per manca de diners de les famílies. Les jubilacions no es cobreixen. I cada vegada hi haurà més canalla que juga al pati sense vigilància.

A Catalunya, per postres, es produeix una cruel ofensiva contra l’ensenyament públic més bèstia que la mala administració i la nul·la inversió: la marginació obligada de la llengua catalana i la fi de la immersió lingüística derivada de les lleis colonials. En poc temps, el nostre idioma ha fet una reculada tan al·lucinant que estem retornat a les catacumbes.

Les autoritats no han gestionat bé la crisi i els sindicalistes no han sabut trobar alternatives. La sordesa dels polítics, les martingales dels mercats, l’autisme dels sindicats i la veneració dels mitjans de comunicació als factòtums ens ha portat a una situació molt compromesa.

Malgrat els inconvenients aliens a la voluntat de promoure una educació raonada i eficaç, molts educadors d’avui són conscients que la pedagogia infantil s’ha de fonamentar en el respecte per les criatures, en una etapa crucial pel desenvolupament de les seves capacitats físiques, afectives, intel·lectuals i socials.

Però potser cal canviar alguns esquemes oxidats, com el maniqueisme que impregna els contes infantils, unes ficcions on el món sempre es divideix en bons i dolents. Els bons són la Caputxeta Vermella, els Tres Porquets, en Patufet, la Rateta que escombrava l’escaleta, Peter Pan i les Set Cabretes. I els dolents, el gat, el llop, el bou, l’ogre, el drac, els pirates i el gegant.

Fa cinquanta anys, abans de fer la primera comunió, els dissabtes els nens anàvem a doctrina, on ens inculcaven nocions de teologia dogmàtica i ens explicaven (és un dir) el misteri de la Santíssima Trinitat. De fet, amb tants pocs anys, no sabíem distingir entre la Santíssima Trinitat, en Patufet, la mare de Déu, l‘àngel de la guarda, en Perot Marrasquí, la Ventafocs, el nen Jesús o la Blancaneus. Tots els personatges els posàvem dintre del mateix sac irracional. Però els pitjors eren el llop i el dimoni.

Els nens han de jugar i viure, respirar l’aire fresc del matí i córrer pel pati sense el neguit de pensar en una vida millor quan les coses es torcin. Però això no vol pas dir que no els haguem de donar armes eficaces per encarar un futur incert que tenen a la cantonada o anul·lar la seva capacitat crítica, més enllà de la moral oficial. Però mentrestant els hem de proporcionar una vida digna i raonablement feliç. És inexcusable.