Racisme als camps de futbol

Aquest mes em permetreu que em fiqui en un jardí jo solet. Ja fa setmanes de l’acció del plàtan d’Alves, tots la recordareu. En el partit del Barça al Madrigal, algú llança un plàtan a Alves des de la banda i el jugador, enlloc d’ofendre’s o d’amenaçar en marxar, com va fer Eto’o el 2006 al camp del Saragossa, agafa el plàtan, el pela i se’n menja la meitat d’una queixalada. Bravo per Alves! L’acció va donar la volta a mig món i va provocar milers de fotos de suport de famosos menjant-se un plàtan, articles, tertúlies, paròdies, etc. Fins al punt que en la retransmissió del Gol Tv de l‘últim partit de lliga entre el Barça i l’Atlético un plàtan presidia la part dreta de la pantalla, just al costat de la mosca del canal. Potser és fer-ne un gra massa, però vaja, res a dir.

El que em crida l’atenció de tot plegat, fa dies que hi penso i ho he debatut en els dinars de feina, és si no donem massa importància als insults racistes als camps de futbol. Que no se’m malinterpreti, no estic defensant que la gent ho faci, ni que es posi a fer el mono com la dona de Llagostera a qui van enxampar ‘in fraganti’ imitant un mico a la graderia per burlar-se d’un jugador. El que estic dient és que crec que es sobredimensiona de manera exagerada una actitud que, malgrat ser reprovable, no considero que sigui més greu que moltes altres coses que es poden sentir a les graderies dels estadis.

I és que a les graderies he sentit animalades de l’alçada d’un campanar: des del clàssic “ese portugués, hijo puta és”, al “Michel, Michel, maricón”... i qui sigui un habitual del Palau Blaugrana sabrà que una de les cançons més cantades i celebrades quan el Madrid visita aquest pavelló és “Felipe muérete”, en al·lusió a Felipe Reyes. I el que és pitjor, quan Mijatovic jugava al Madrid, el públic rival li cantava cançons desitjant la mort del seu fill, greument malalt. Això sí que és cruel i, potser em falla la memòria, però no recordo grans denúncies al respecte.
Evidentment, hi ha càntics amb més gràcia, com el de “pásame un gramo, Gurpegui pásame un gramo” (dedicat al jugador de l’Althétic de Bilbao, condemnat per dòping) i càntics molt desafortunats, com qualsevol dels que desitgen la mort a algú, però crec que en la majoria dels casos no ens els podem prendre seriosament. Perquè no crec que quan un aficionat del Palau canta “Felipe muérete” desitgi realment que el jugador es mori, de la mateixa manera que quan la dona de Llagostera fa l’orangutan a la graderia, dubto que ho faci perquè cregui que aquell jugador sigui un mono, ni que la raça negra sigui subdesenvolupada, etc. Simplement, són moments d’excitació en els quals un pot arribar a perdre la xaveta i fer o dir coses que no pertoquen. És el que el president Laporta va definir perfectament com un: “no em reconec”.

Però el problema, i això és el que miro d’explicar amb més o menys fortuna, és que no totes les accions es mesuren amb la mateixa vara de mesurar i, mentre el senyor que crida a la grada “Felipe muérete” pot tornar a casa tranquil i sense por a represàlies perquè ningú el considerarà un assassí en potència, la dona de Llagostera o l’home que va tirar el plàtan al Madrigal, es veuran assenyalats públicament, i es tornarà a parlar del racisme als camps de futbol, de que això és imperdonable, de que com pot ser que això passi encara al segle XXI i bla, bla, bla…

I entenc, perquè així m’ho han fet notar en els debats que he tingut, que el problema del racisme ve perquè s’utilitza el color de la pell, o de la suposada inferioritat racial, per fer burla, però quan dius “cabeza polla” a un calb o “quatre ulls” a un miop també estàs rient d’una diferència i ningú hi dóna tanta importància. I és cert que els negres han estat una raça perseguida i que, per desgràcia, no han gaudit de la mateixa llibertat fins ben entrat el segle XX, però això també ha passat amb els homosexuals, i ningú s’escandalitza quan la gent crida “maricón” en un camp de futbol.

És per això que no entenc que sempre que hi ha un incident racista es reaccioni amb tanta virulència i se li doni tanta importància quan estem tan acostumats a sentir bestieses en un estadi i, és per això que penso si no n’estem fent un gra massa. Que s’ha de condemnar, sí! Però d’aquí a acomiadar a algú o a no deixar-lo entrar mai més en un camp, ja tinc els meus dubtes. En fi, ja us he avisat a l’inici de l’article que em ficava en un jardí. I ara, si em perdoneu, me’n vaig a llegir el Mein Kampf… que no, que és broma!

*Inicialment aquest article s’havia de titular “El plàtan de Dani Alves”, però per evitar males interpretacions sobre el membre viril del jugador del Barça vaig decidir canviar el títol per un altre de més clàssic.