Parlem dels avis: no al 'victimisme'

‘El que realment necessita l’home no és viure sense tensions, sinó esforçar-se per un objectiu que mereixi el seu afany’. Viktor E. Frankl

Arriben les vacances dels petits de l’escola i molts avis han de fer de tot: de cuidadors, de “cangurs”, de cuiners i quasi, quasi, de pares.

Avui només faig una petita reflexió abans de desitjar-vos un bon estiu i un bon temps de vacances i la faig sobre la figura dels nostres bons avis als quals hauríem de demostrar contínuament el nostre agraïment. Ells sí que són els millors “conciliadors” quan per la feina no podem estar tantes hores com voldríem amb els nostres fills. A ells sempre els tenim a punt de donar-nos la mà però sovint s’obliden de demanar ajuda, sigui perquè creuen que estan ben ferms o sigui perquè tenen por de perdre les bones estones que passen amb els néts.

El cert és que durant aquest curs a moltes escoles, quan hi he anat a donar conferències, per les preguntes que m’han fet, he vist la necessitat que es té de rebre molts consells sobre els avis; fins i tot a alguna escola bressol m’han demanat una xerrada col·loqui el dia de la festa dedicada a ells, per dirigir-m’hi parlant del seu paper a la vida de família.

Tinc guardada una notícia que llegíem a la premsa, notícia prou colpidora; uns avis salvaven en un accident ferroviari els seus dos néts de 6 i 8 anys. Van donar la seva vida protegint amb els seus cossos els dels petits. Vaig pensar en tants altres avis i àvies que també la donen, minut a minut, dia a dia, perquè els seus néts rebin tendresa, afecte i atenció de tota mena davant de les absències necessàries dels progenitors. Segurament, aquells avis que van morir amb tanta generositat, també havien dedicat molt del seu temps a aquells petits. Aquell gest no era fruit d’un impuls, sinó de l’estima envers Abdelaziz i Olia, nom dels supervivents d’aquest fet real.

Us destaco la importància que té per part dels avis –especialment de l‘àvia- de no fer-se la víctima i de saber veure el límit de les seves forces amb naturalitat i comentar-ho amb els fills, pares joves de les criatures que els els deixen a càrrec mentre ells treballen.

Es parla, des del punt de vista mèdic, de la síndrome de “l‘àvia esclava”. L‘àvia que només procura pels fills, que no s’atreveix a dir que està esgotada per l’excés de responsabilitats en que es troba immersa i, que no es queixa, perquè té por de no ser útil. Finalment, per aquesta circumstància acaba emmalaltint.

És possible que això succeeixi –especialment a l’estiu, en època de vacances dels fills; perquè les àvies segueixen tenint el mateix esperit maternal. Els acullen per què els fills tinguin un temps de relax; tenen experiència i s’ofereixen per tenir cura dels néts. I, què passa? Que els costa més refer-se i, sobretot pel neguit que és per la seva edat, si han de vetllar els infants quan tenen febre o si han de fer un excés d’esforç físic vigilant un infant de nou mesos, és un exemple molt real. L‘àvia ho fa esgotant-se amb l’esperança de quedar bé davant dels fills i que descansin.

Es fa palès que l‘àvia o l’avi que té cura d’una criatura no ho fa creient-se esclava ni esclau de ningú; ja que no ho és; més aviat és perquè els estima, per ajudar i per esperit de servei. Si ho cerquem al diccionari ens trobem amb la definició de el verb servir; està definit: “ésser útil a algú”.

Els adults, sense distinció de gènere, volen compartir sentiments, vivències, feina, afeccions, els bons moments i els no tan bons, i, per descomptat totes les tasques, però s’ha de fer en la mesura que permet el seu estat físic o psíquic. Recordem la dita catalana: “La caritat ben entesa comença per un mateix”. Tanmateix, és necessari que els fills estiguin a l’aguait d’aquests cansaments i comprenguin el que necessiten els pares i els avis s’han de reconèixer les limitacions i acceptant-les sabent demanar; quan se sap demanar no es cau en el “victimisme”, es complau, es poden donar les gràcies i s’eviten confusions. A vegades els joves veuen amb tan “bons ulls” als seus pares que no s’adonen que el decurs del temps els va minvant forces.

I ja, amb aquesta reflexió que està feta tant per a pares com per a avis, us desitjo que gaudiu tots en família el mes d’agost, descanseu i estigueu plegats moltes estones per enfortir el vincle afectiu entre pares fills i néts que és el que ens dóna força i seguretat per anar segurs per la vida. Una vida que té sentit quan estimem, com ens recorda Viktor E. Frankl.