El Día de la Raza

Molta gent associa les races a les classificacions dels éssers humans en poblacions grans i relativament diferents o grups basats en factors com l’aspecte, els trets i caràcters hereditaris i ascendència geogràfica; però també en la cultura, l‘ètnia i la situació socioeconòmica.

Els científics utilitzen el concepte de raça per fer distincions pràctiques entre els conjunts difusos dels trets, encara que consideren que la idea de raça és sovint utilitzada d’una manera simplista i errònia, perquè entre els humans, la raça no té importància: totes les persones pertanyen a la mateixa subespècie d’homínids, l‘Homo sapiens sapiens.

Lamentablement, la paraula ‘raça’ moltes vegades comporta una connotació negativa –també dita racista- que fa referència a grups superiors, civilitzats i avançats front a d’altres d’inferiors, amb menys capacitats i potencialitats de tota mena.

Cada any, el 12 d’octubre, les administracions espanyoles celebren el Día de la Raza, també conegut com el Día de la Hispanidad. La Raza és un concepte absurd que ve de molt lluny i, prenent com a referència l’anomenat descobriment d’Amèrica per part de Colom, engloba totes les comunitats hispanoamericanes i espanyoles. Institucionalitzat a començaments del segle XX, la idea imperial o transnacional de “raza” s’associa a l’herència espanyola i la barreja d’aquesta amb els diferents pobles indígenes d’Amèrica amb l’arribada dels conquistadors en els segles XV i XVI.

El Día de la Hispanidad va arrelar profundament durant la dictadura franquista i avui encara perviu en bona part dels polítics i intel·lectuals espanyols conservant bona part dels ingredients imperials, carpetovetònics i falangistes de fa cinquanta anys. L’antic imperi Espanyol, on segons deien, mai es ponia el sol, abastava territoris d’Europa, Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania que van estar sota el domini d’Espanya en un moment o altre.

Però si els pilars i els factòtums de l’estat espanyol celebren aquesta diada amb bombo i platerets, amaguen –com sempre ho han fet- una llarga llista de crims, genocidis i massacres i imposicions arbitràries perpetrats pel reialme d’Espanya arreu dels antics pobles colonitzats. I mentre celebren antigues glòries, els antics pobles que van ser víctimes de l’absolutisme criminal espanyol celebren que es van acabar independitzant de la mal anomenada “madre patria” i van poder seguir llurs camins sense el pesat jou imposat pels conqueridors, virreis i per l’ex totpoderós exèrcit espanyol. Des de Filipines a Cuba, passant per la majoria de països sud-americans i de centre-amèrica, el Marroc, Guinea o el Sàhara, ningú conserva cap bon record del domini espanyol, un estat que aquests darrers anys s’ha entossudit a fer la vida impossible a la colònia catalana.

En uns moments com els actuals, a les portes del xoc de trens entre Catalunya i Espanya del 9 de novembre, convé que els catalans no caiguem en la glorificació de la “raça catalana”, en el sentit de superioritat. Si els espanyols van fer barbaritats arreu del seu antic imperi, els catalans també ens hauríem d’avergonyir de les malvestats imperials al Mediterrani a l‘època dels almogàvers. La “raça” és una mala consellera.