Els amics de l’escola

Potser vaig estar de mala sort, però no tinc gaire bons records del meu pas per les aules del col•legi de monges de Les Beates i pel dels maristes durant la meva etapa escolar a primària. Més enllà de l’amistat amb alguns nens de la meva classe amb qui sintonitzava més que amb d’altres, pesa més l’impacte de les clatellades, estirades d’orelles, mastegots i càstigs humiliants per part d’alguns educadors, amb honroses excepcions. Per mi, anar a l’escola era un suplici. Sense parlar de la nul•la comprensió que tenia de la llengua castellana, l’idioma que utilitzàvem per aprendre de memòria paraules i matèries absurdes que per mi no tenien cap sentit.

Deuria tenir set anys. Recordo amb tota precisió, com si fos ara, el dia que sor Isabel em va castigar a agenollar-me de cara a la paret per una fotesa sense importància. Això va passar a primera hora de la tarda. Al cap d’una estona de pagar la penitència, vaig tenir un rampell d’ira i vaig decidir abandonar la classe cridant a la monja “Cremaré aquest col•legi!”. I me’n vaig anar a jugar a la sorrera del Parc Balmes, a pocs metres de les Beates.

Vaig pensar quedar-m’hi jugant fins l’hora de sortida de l’escola i després anar a casa, com si res no hagués passat. Però com que als set anys el sentit del temps és molt difús, quan em va semblar que havia passat una estona prudencial, em vaig encaminar cap a casa, on vaig arribar mitja hora abans del que era habitual. La meva mare em va demanar per què havia plegat tan aviat i no vaig saber què respondre. Em vaig limitar a dir que no volia tornar al col·legi mai més. L’endemà al matí, el meu avi em va acompanyar a les Beates i em vaig veure obligat a demanar perdó a sor Isabel per l’amenaça incendiària que havia proferit el dia abans. Per mi va ser una solemne derrota.
D’això fa cinquanta-dos anys i els temps han canviat. Gairebé dos mesos després de la fi de les vacances estiuenques, els nens i les nenes han recuperat la rutina escolar. Però pel que he constatat amb el meu fill que fa quart de primària i amb els seus companys de classe, em fa l’efecte que als escolars d’avui l’escola no els suposa, en general, cap trauma.

Sé que es poden donar casos de mestres i senyoretes impresentables, però la majoria de docents tenen un nivell humà i pedagògic digne d’elogi. Almenys és el que he constatat amb les mestres del meu fill, que va anar dos anys a la llar d’infants i ara ja en porta set a l’escola, un àmbit on ha après moltes coses i on també ha fet moltes amistats provinents de diferents llocs del planeta, des de l‘Índia a Nigèria, passant pel Marroc, l’Equador o Castella. De fet, les amistats infantils es consoliden per afinitats afectives i la compatibilitat de caràcters més que per la procedència geogràfica.

Però si fa set anys la composició de les aules estava formada per una quarta part de fills d’immigrants i tres quartes parts de fills d’autòctons, he observat que coincidint amb els estralls de la crisi, la proporció de fills de nouvinguts s’ha estancat i en molts casos ha disminuït. Això es deu, suposo, al fet que moltes famílies han quedat en situació d’atur i es veuen obligades a buscar-se la vida en altres països europeus, sobretot Alemanya i Anglaterra. Tot plegat comporta que molts nens catalans que havien fet amistat amb companys de classe marroquins, nigerians o sud-americans, ara experimenten el dolor de la separació. Probablement és el mateix que els deu passar als nens i nenes dits ‘estrangers’, que després de passar la totalitat de la seva curta vida a Catalunya, ara, sense decidir-ho, van a viure en un altre lloc. Sigui com sigui, la cosa no crec pas que sigui cap tragèdia. Només es tracta d’un episodi de la vida, un trencament que també esdevé una lliçó pels dies que vindran.