Llums i foscors de Nadal

Em vaig desencisar de les festes de Nadal als catorze anys. No entenia com es podien barrejar l’amor, la pau i la solidaritat amb els diners, els càstigs escolars i familiars, la competència per veure qui tenia el millor regal i l’excés de bon rotllo. Vaig pensar que m’estimaria més un any sencer amb 364 dies tranquils i agradables, a canvi d’un mal dia, encara que fos el de Nadal.

Als setze anys vaig descobrir dos poemes que van aclarir els meus dubtes i em van presentar un Nadal més real: el poema de Joan Salvat-Papasseit Nadal i la cançó de Pau Riba Simfonia núm. 1 (d’una nit d’un matí de Nadal). Alguns versos de Papasseit em van arribar a l‘ànima: “... Els de casa a la cuina prop del braser que crema / amb el gas tot encès han enllestit el gall. / Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena / i els recullen les plomes i ja enyoren demà. / Demà posats a la taula oblidarem els pobres / – i tan pobres com som- Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora dels postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”.

El mateix em va passar amb determinats versos de la cançó de Pau Riba referida a la Santa nit: “Llum als carrers, de colors, / campanetes i estrelles, / cançons i nadales que s’emporta el vent / pels racons dels carrers plens de gent. / Lluminosa nit de Nadal! / … I heus aquí la baralla! / La dona que enmig del carrer vol que torni / a la casa el marit i no es gasti els diners / convidant embriac els companys a xampany. / L’amigable nit de Nadal! / I heus aquí les riuades de gent que només / perquè avui és Nadal s’han llançat al carrer / disfressats, fent soroll i cantant i cridant, / i els petits com els grans. / És la plàcida nit de Nadal; / I heus aquí com les meuques guarnides de festa / quan entren i surten, avui més que mai, / de les habitacions / van cantant, les cançons del Sud de Nadal! / I del que era la Fira de Santa Llúcia, /les branques d’avet i de grèvol i els trossos de pi, / ara en resta sols una foguera / a sota de la catedral. / És la santa nit de Nadal! / Una cega velleta s’hi acosta i s’adorm / i una dona gitana hi apropa la cara i les mans /
dels seus fills que gemeguen / de fred i de gana / en la clara nit de Nadal! / Mentre el fum se’n va ple de guspires / i mentre un caixó vell s’enfonsa en el foc, / grups de gent que han anat a l’església / se’n van cap a prendre torrons i xampany. / Són poquets que han anat a la missa del gall. / Aquesta és la nit de Nadal! / … Despertarà el Nadal / però els homes no podran alçar la testa / tothom, dut pel son, / ignorarà que sense pressa, / tot sol, un bon jai / se’n va petjant la neu blanca vers l’església / i no sabran, tampoc, / que el bon Nadal s’espera ha temps a la finestra….”

Des d’aleshores sento aversió pel consumisme ferotge nadalenc, i dels suborns als més petits, pretenent aconseguir la seva submissió cega a l’autoritat a canvi d’una pilota, un tren elèctric o un patinet. El mateix passa quan obliguem una criatura que va en cotxet a fer un petó a la tieta a canvi d’un caramel.

Anys enrere, quan aquest país estava sumit en el caos dictatorial sorgit de la Guerra Civil, en ambients nacional-catòlics, resclosits i carpetovetònics es va posar de moda convidar a dinar un pobre a casa, el dia de Nadal. De mica en mica, aquest costum (segurament arrelat en la mala consciència dels generosos convidadors) va penetrar en ambients més modestos de classe mitjana. D’aquesta manera, moltes famílies púdiques van començar a competir per veure quina d’elles portava el pobre més pobre a dinar a casa, el dia de Nadal. Avui, mig segle després, molts ciutadans netegen la seva consciència repartint aliments als indigents. Però només ho fan el dia de Nadal. No parlo, doncs, d’associacions com el Tupí o el Banc dels Aliments, que donen menjar als desvalguts durant tot l’any, mentre les administracions i els polítics dormen en un matalàs farcit de corrupcions.

Hem entrat de ple en el període nadalenc caracteritzat, diuen, per l’enaltiment dels valors humans més preuats. Pau, amor, joia, felicitat, germanor, caritat o solidaritat són conceptes que es repeteixen de manera sistemàtica i omplen l’espai de bons propòsits durant 15 dies. Els militars s’encomanen a Déu abans de llençar les bombes, però com que som en època nadalenca, com a mostra de bona voluntat, redueixen les operacions militars i maten un 20% menys de nens i de població civil. Els racistes i mal tractadors vocacionals, gent violenta i fatxenda, deixen de pegar la dona i la nena petita durant dues setmanes en honor del nen Jesús i instal·len un arbre de Nadal al menjador, amb el colom de la Pau al costat del caganer, i un àngel anunciant no sé quina bona nova. Alguns botiguers de pro deixen de fer la guitza a la dependenta (de Nadal a Sant Esteve) i li regalen un paquet de torró caducat que li va sobrar l’any passat, una llauna d’olives sense pinyol i una bossa de neules trencades.

Els xafarders i les xafarderes deixen de criticar els immigrats i van a la missa del Gall a abocar dues llagrimetes a la memòria dels nens que es moren de gana a Nigèria, o els que es moren massacrats per l’ebola a Liberia. Després, saturats d’amor fraternal, devoren una coca, mitja llonganissa i brinden amb cava. L’alegria nadalenca i els valors que floreixen aquestes festes duraran, en general, pocs dies. Amb les butxaques més buides, la targeta de crèdit al límit de l’endeutament, les hipoteques assetjant darrera la porta i els cossos saturats de sucres, greixos i alcohols, la treva caducarà el 7 de gener. Fins un altre Nadal.