I ara què?

El nou any comença amb una sèrie d’interrogants que es poden resumir en aquesta única pregunta: I ara què?

I ara què el procés?
Després de la gran explosió de l’independentisme d’aquests últims anys i de la unitat mostrada aquest 2014 pels partits polítics, si més no fins al mes de novembre, sembla que ara el suflé independentista comença a baixar. Si el 9N va ser la gran trempera del sobiranisme, podem dir que el post 9N està sent el gran “gatillassu”. La manca d’acord entre llista única o llista paraigua, és a dir, la batalla per veure qui ha de liderar el camí cap a Ítaca, està duent el procés directe cap a les roques i corre el risc d’estimbar-se com el Costa Concòrdia si ningú fa un cop de timó per arreglar-ho (ja semblo el Mas amb tanta metàfora). Tot està a expenses de l’enèsim cop d’efecte del president, que dimarts anunciarà el seu nou full de ruta. Eleccions? Qui sap. A hores d’ara tot és possible, però caldrà alguna cosa més que paraules per evitar que Podemos segueixi fent forat entre els indecisos i debiliti el procés.

I ara què Podemos?
La irrupció del partit de Pablo Iglesias ha alterat tot el mapa polític, tant català com espanyol. En el cas espanyol és evident, ja que les enquestes el situen com a primera força en intenció de vot directe. Un torpede a la línia de flotació del bipartidisme provocat per un partit que abans de les europees era tan desconegut com Douglas abans de fitxar pel Barça. La incògnita ara recau en veure si Podemos podrà mantenir la tirada o si patirà l’efecte cançó de l’estiu: aquella que al principi no para de sonar i, amb el temps, de tant sentir-la, es fa pesada i repetitiva.

Però no és a Espanya l‘únic lloc on Podemos ha fet fortuna. L’efecte “coletas” també ha afectat el procés sobiranista i li està restant votants. El procés va cobrar força arran de la retallada de l’Estatut, però també a partir de la crisi econòmica i del sentiment de menyspreu d’Espanya envers Catalunya. Molta gent no va pujar al carro de l’independentisme per sentiment sobiranista, sinó com a pol oposat a l’Espanya repressora representada pel PP. El procés va obrir una via d’aire fresc que ara també ofereix Podemos i per on s’escapen molts vots federalistes, més còmodes amb el discurs de Pablo Iglesias que amb el de l’independentisme català... i sinó que li diguin a Joan Herrera. En tot cas, l’efecte Podemos dependrà del nou anunci de Mas, en el cas català, i de la marxa de l’economia. I aquí l’altra pregunta…

I ara què l’economia?
El PP dona per acabada la crisi i el ministre De Guindos diu que la gent no té por de perdre la feina, amb dos collons! En tot cas, i malgrat que l’economia espanyola continua sent més fràgil que l’abductor de Vermaelen (segon acudit sobre un jugador del Barça), és evident que les coses van millor que el 2012: La prima de risc està per sota 100 punts, la borsa s’està recuperant (tot i que amb alts i baixos), s’han aturat les retallades i no es destrueixen llocs de treball… però també cal tenir en compte que una de quatre persones està a l’atur (un de cada dos menors de 25 anys), que el deute supera el 100% del PIB, que ha augmentat la diferència entre els més rics i els més pobres, que cada cop hi ha més jubilats i menys gent cotitzant i que, a més, el fantasma de Grècia torna a treure el nas en forma de crisi que pot afectar tota l’Eurozona per tercera vegada.

En tot cas, sembla que la cosa no anirà a pitjor, però encara queda molt per tornar a la situació prèvia al 2008, si és que mai hi tornem. I el pitjor és que ara ja no ens queda ni el Barça per donar-nos alegries.

I ara què el Barça?
Aquesta és la quarta gran pregunta d’aquest 2015. Què passarà amb el Barça? Els problemes no paren de succeir-se en un club que fa només 4 anys era una referència mundial i que ara és una referència mundial de com dilapidar una gran herència. Els nombrosos escàndols, amb la sentència del TAS com a cirereta, han obligat al president a anunciar eleccions per finals d’any. I, per postres, a nivell esportiu l’equip tampoc rutlla: Messi i Luis Enrique no s’entenen, no hi ha lateral dret ni se’n pot fitxar cap de nou, continua el problema dels centrals i no s’ha sabut afrontar una renovació que fa anys que s’hauria d’haver fet. Tot això després que el Madrid hagi aixecat ‘la décima’ i sense possibilitat de fitxar per poder il·lusionar un soci cada cop més desencisat amb l’equip.

La sentència la posaran les eliminatòries de Champions però, si em fessin apostar, jo diria que aquest any tampoc.