Records sota la runa

Doncs sí. Ara sembla que va de debò. Després de molts anys sentint-ne a parlar i de diversos intents per tirar endavant el projecte, sembla que els pisos de Can Garcia per fi s’enderrocaran. I dic sembla perquè, tirant d’hemeroteca, m’adono que fa 10 anys que es planifica aquest enderrocament. Des d’aleshores, s’han anat fixant i incomplint terminis sistemàticament, tot i que ara sembla que aquest any va de debò. Si més no, així ens ho feia saber el conseller Santi Vila el mes passat, després de visitar la zona, assegurant que el mes de març es començaran a enderrocar els primers 128 pisos dels 256 que conformen el conjunt. És a dir, la meitat (que es noti que vaig estudiar ciències fins a COU).

És evident que la demolició dels edificis era necessària. Només calia acostar-s’hi per veure l’estat de degradació en que es trobaven, però no puc negar que els trobaré a faltar. En primer lloc, perquè amb la desaparició dels pisos de Can Garcia l’Skyline de Manlleu quedarà orfe dels seus edificis més emblemàtics. No serà el mateix tornar des de Torelló i no veure aquells blocs blancs rectangulars presidint l’entrada. Serà, i permeteu-me la comparació ‘patillera’, com Nova York sense les torres Bessones. Ja només quedarà el campanar com a element arquitectònic diferencial: el nostre petit Empire State Building.

De tota manera, més enllà de les meves raons estètiques discutibles, també trobaré a faltar els pisos de Can Garcia per la seva càrrega nostàlgica que tant bé descrivia Jordi Puntí en el seu excel·lent llibre “Els castellans”. Per mi, com per Puntí i tants altres manlleuencs de la meva generació, els pisos de Can Garcia són els testimoni arquitectònic d’aquella immigració provinent de fora de Catalunya i que tan va canviar el panorama social de Manlleu. El record d’una infància i una adolescència marcades pels enfrontaments amb aquells nouvinguts: els castellans. Nens que no parlaven en català a casa, que eren del Madrid (en molts dels casos) i que se sentien més espanyols que catalans. Nens, en definitiva, diferents de l’entorn amb el que ens relacionàvem habitualment.

Records que evoquen a baralles al pati del col·legi, al carrer o a la plaça, sobretot després de les victòries del Barça. I records també d’aquells derbis, màxim exponent de rivalitat, entre La Salle i el Puig-Agut, el “Puya”, tan de bàsquet com de futbol sala. Rivals amb qui després vaig tenir el plaer de coincidir a l’Institut o al C.B. Manlleu i amb qui, en alguns casos, vaig fer bona amistat. Conflictes d’infants que la perspectiva de l’edat ha convertit en anècdotes, però que en aquella època ens semblaven qüestions d’estat. Serveixi com exemple el nom amb que coneixíem la zona: el Vietnam. Una part de Manlleu a la que evitàvem acostar-nos per por de rebre alguna cleca, però també pel classisme i la por a la diferència, a allò que és nou.

Doncs bé, ara el nostre Vietnam, el dels nens dels 70 i els 80, perdrà el seu símbol més emblemàtic. Records enterrats sota tones de formigó amb aluminosi: la zona zero de Manlleu.

Sóc conscient que els meus records res tenen a veure amb la realitat actual. Que aquella primera onada migratòria va deixar pas a una segona onada vinguda del Marroc i que això va provocar noves tensions segurament encara més difícils de resoldre. Però en el meu imaginari els pisos sempre aniran lligats a aquells records d’infància. Per tant, si em permeteu la llicència, m’agradaria proposar a l’Ajuntament que en el forat que deixin els pisos de Can Garcia s’edifiqui una gran torre de record d’aquells anys i que, així com Nova York té la Torre de la Llibertat, nosaltres puguem dir que tenim la Torre dels Castellans.