Instagramers

Manlleu s’ha convertit recentment en l’escenari de la segona trobada d’Instagram. Una bona iniciativa per donar a conèixer la ciutat, tenint en compte que Instagram ja supera a Twitter en nombre d’usuaris (més de 300 milions, per 284 de l’aplicació de l’ocell). Qui els havia de dir als dos amics fundadors d’aquesta aplicació que una cosa tan tonta com compartir fotos a la xarxa s’acabaria convertint en l’aplicació de moda i que acabarien fent-se milionaris venent el seu invent a Facebook. Més de 70 milions de fotos i vídeos es pengen cada dia en aquesta aplicació i la seva popularitat no para de créixer.

La gràcia d’Instagram és que permet treure el cap a aquell petit fotògraf que tots tenim a dins i, a més, sense necessitat de tenir ni idea de fotografia. Ja no importa la llum, ni la velocitat d’obturació, ni l’obertura del diafragma. Tampoc cal una càmera reflex, ni un objectiu telescòpic o un gran angular… l‘únic que cal és un smartphone i una mica de gràcia fent anar els filtres per deixar la nostra foto com si l’hagués fet la mateixa Annie Liebovitz. I no només això. Un cop feta la foto, ja no és necessari fer-ne un àlbum i obligar els amics o familiars a passar el martiri de venir a veure el book de les nostres vacances. Ara fas la foto, la puges a la xarxa i tens la possibilitat que milers de persones la vegin en qualsevol part del món. I si tens sort (i talent), fins i tot et pots convertir en instagramer i aconseguir que et paguin per fer fotos a tort i a dret. De fet, fa dos estius el govern de la Generalitat va convidar deu instagramers internacionals a passar uns dies a Catalunya, amb despeses pagades, a canvi de penjar fotos del nostre país. Vacances a canvi de publicitat, no és un mal negoci.

Així doncs, els turistes amb càmeres penjades al coll van deixant pas als joves hípsters amb smartphones d‘última generació i els “camacos” dels pixapins s’estan convertint en els likes dels instagramers. Ja no hi ha àlbums, sinó que les fotos es pengen al núvol i els records en paper ara són uns i zeros a Internet. Com deia Dylan, els temps estan canviant.

I malgrat tot, continuo sense veure-li la gràcia al coi d’aplicació! Bé, sí, com ja he dit m’ha estalviat el tràngol d’haver de veure àlbums de vacances, però, més enllà d’això, què coi hi veu la gent en passar-se el dia mirant fotos d’altres? Curiositat? Per què?

Per mi la gràcia d’una fotografia és la mirada. Entenc, doncs, el valor d’una exposició sobre un conflicte de guerra, sobre celebrities sense maquillar o sobre els canvis urbanístics d’una ciutat, però no m’atreu una fotografia d’un núvol, ni d’una flor passada per un filtre sèpia. I encara menys la d’un futbolista fent l’imbècil en una festa, a l’hotel o en un acte promocional.

I no nego que Instagram pot tenir valor informatiu o que pugui servir per promocionar una ciutat, com és el cas de Manlleu. Tota aplicació o xarxa social pot resultar útil si l’utilitzem correctament. El problema és que la gran majoria de les seves fotos d’Instagram, com la gran majoria de piulades de Twitter, com la gran majoria d’entrades de Facebook no són més que soroll, en aquest cas visual. Generem tan material que és impossible processar-lo. Ens falta perspectiva. La immediatesa es carrega la reflexió i el safareig s’imposa a la informació. I en el cas de les fotos la bogeria és encara més bèstia, perquè el text, per curt que sigui, ens obliga a un mínim esforç de redactat. La foto, en canvi, està a un clic de qualsevol persona. Ens hem convertit en franctiradors digitals disparant imatges enlloc de bales. Els nostres fills acumulen més fotos en un any que les que nosaltres tindrem en tota la vida, no fos cas que se’ns escapés aquell gest de l’ull dret o aquell moviment de dit petit del peu esquerra. I total per què? Per tenir-les en un disc dur. Bogeria!

La batalla de les fotos als fills ja l’he perdut i m’he tornat un pare ionqui del mòbil, però, mentre pugui, prefereixo em mantenir-me allunyat d’Instagram. I és que penso que hi ha gent que està tant pendent de veure la realitat a través de la pantalla que s’acaba perdent la realitat que té el davant dels seus ulls. Digueu-me romàntic! (o carca).