Nou armament de guerra

La batalla era aferrissada i violentíssima. Infinitat de projectils solcaven l’aire enterbolit i s’estavellaven aquí i allà aixecant petits nuvolets de pols. Els esgarips i els crits d‘ànim dels combatents ressonaven sense treva en un brogit aterridor. Cap dels dos bàndols enfrontats donava senyals de defalliment. Era la gran batalla, probablement la que decidiria el curs de la llarga i cruel guerra que els enfrontava. No hi hauria pietat ni perdó.

Aquell estiu del 62, la tensió havia finalment esclatat. El genet de la guerra cavalcava embogit a banda i banda del manlleuenc torrent Magí. Després dels horribles esdeveniments de maig, durant els quals, un destacament de la mainada del Castellot, havia baixat amb nocturnitat i traïdoria, havia travessat sigil·losament el torrent, i aprofitant un canvi de guàrdia, havia perpetrat l’acte més abjecte i imperdonable, aquell que tants esforços i sacrificis havia exigit a la quitxalla del passeig de S. Joan per evitar-ne la possibilitat. Tot havia estat endebades. La tragèdia s’havia consumat. I l‘única resposta possible era la guerra total.

El bàndol del Passeig de Sant Joan, consternat, immediatament va reunir tots els efectius i en una acalorada i ràpida assemblea, varen acordar la única sortida possible: VENJANÇA!

L’incendi horrorós i vergonyant de la magnífica i descomunal pila de llenya, rampoines, trossos de mobles vells, cartrons i paperots que representava la força i l’orgull de la mainada del Passeig de Sant Joan fou la gran tragèdia. L’escamot infame dels castellans del Castellot, havia reduït a cendres, dos dies abans de la nit reglamentària, la que havia de ser la foguera de Sant Isidre, i amb ella, les il·lusions, l’honor i la reputació de tot el Passeig.

En aquell temps, sense televisió, gairebé sense cotxes pels carrers, i sense el munt de temors que actualment assetgen les sofertes mares, la mainada passàvem tot el temps en que no dormíem, menjàvem o érem a escola, «jugant» al carrer.

Els «jocs» incloïen de manera natural, les rivalitats entre els grups de xiquets de cada carrer. Rivalitats que de tant en tant, s’enverinaven i desembocaven en batalles més o menys aferrissades, generalment a cops de roc. Encara que la cosa sembli un xic bèstia, rares vegades arribava la sang al riu. L’instint de conservació, imposava inadvertidament, les distàncies i els refugis suficients perquè no hi hagués ferits de consideració. Com a molt, algun nyanyo i alguna esgarrinxada, que s’afegien als habituals genolls pelats de la totalitat dels guerrers.

Aquells eren temps difícils. L’ombra ominosa de la dictadura planava damunt Espanya, i contaminava amb especial virulència la vida quotidiana a Catalunya. La brutal repressió, la venjança del franquisme sobre el nostre poble havia instaurat un clima insà, de por, d’agressivitat i de violència soterrades. El tuf militar feixista pudia omnipresent, a l’escola, al carrer, al NODO... i convertia en normalitat unes baralles que avui ens semblen una barbaritat. Als nostres ulls d’infant, aquella agressivitat formava part del funcionament de la societat. Senzillament, fèiem el que crèiem que s’havia de fer. Tal vegada aquesta fos l’explicació.

El Castellot, era una vella masia situada al capdamunt d’un turonet, al marge esquerre del torrent, on ara hi ha l’Ambulatori. Les casotes properes varen acollir gent de les primeres onades de la gran immigració andalusa dels anys seixanta. La quitxalla, en aquells temps, no necessitàvem massa històries per aixecar animadversions i picabaralles entre uns grups i altres. I els nouvinguts ràpidament van esdevenir els rivals ideals i en conseqüència, l’enemic a batre. Les tensions entre els castellans del Castellot i els catalans del marge dret, on donaven els horts del darrere de les cases del passeig, havien convertit el petit curs d’aigua en la línia de front de les hostilitats.

Aquella batalla èpica, objecte d’aquest relat, havia estat acordada a crits d’una banda a l’altra del torrent, dies abans, entre els líders més eixelebrats dels dos exèrcits. Parapetats rere els troncs dels pollancres, les mates de romegueres o ajupits darrere dels pedrots, les forces del passeig combatíem amb ardor. Havien vingut a liderar l’exèrcit, els líders més carismàtics -i més grandots- que ja no sovintejaven les trafegues del gruix de la colla. Hi havia inclús en Fèlix, en Marcos amb el seu temible tirador, el seu germà en Titos, i em sembla recordar que fins i tot en Josep de les vaques! Tota la plana major!

Malauradament, l’enemic disposava d’una posició molt més avantatjosa. Des de dalt del turonet, la força de la gravetat s’aliava amb els castellans i amb molt menys esforç que nosaltres els seus projectils de pedra feien estralls entre les nostres files.

Parapetat en un soguer al costat del meu pollancre, l’Eustaquio, un marrec baixet i escardalenc, cremat del sol i un xic al·lucinat, tirava pedres als castellans amb tota la ràbia de que era capaç i amb la força justeta per arribar dalt del marge sense cap potència ni perill. De fet ell també era castellà, però era dels nostres!

A dalt, els castellans no donaven treva. Justos de munició, un combatent arrauxat, abastà un grapat de prunes verdes d’una prunera de la masia i redoblà l’atac amb entusiasme. Un moment després, l’Eustaquio, en veure un enemic a l’abast, sortí com un llamp de darrera del soguer amb les mans plenes de pedres per començar una ofensiva violenta. Sobtadament, una de les prunes llançades des de dalt, l’impactà al bell mig del front i rebotà cap al torrent. L’Eustaquio va quedar paralitzat per la sorpresa. Després d’uns segons de rumiar, es va girar cap a les nostres tropes i cridà: CUIDADU NANUUUS! ENS ATAQUEN AMB PEDRES DE GOMAAA!!