La justícia podria ser més justa

Els records són el relat subjectiu de les experiències viscudes; i són vius. Poques vegades expliquem un record amb les mateixes paraules i puntualitzacions. Tendim a modificar-lo. Són moltes les influències que fan que un record canviï (el pas del temps que pot dur a augmentar detalls, records creuats – per exemple, d’altres persones-, estat d‘ànim del moment, errors cognitius, intenció de la narració, etc.).

En el cas de situacions altament traumàtiques, la variabilitat del relat pot ser encara més evident. Totes les persones fem ús de mecanismes de defensa que ens permeten sobreviure millor a situacions que ens són desagradables o altament traumàtiques (AT). Per exemple, aquests mecanismes passen per minimitzar, dubtar sobre les pròpies percepcions o directament negar l’experiència viscuda, i en casos més greus, patir amnèsia dissociativa (pèrdua de memòria que pot ser provocada per una situació AT).

És per això que la narració de la persona que ha patit una situació AT pugui semblar poc coherent i desorganitzada.

En els casos en el que la situació AT és denunciable (atracament amb força, violació, violència de masclista, etc.) i s’inicia el procés judicial, el record, que ‘per se’ és subjectiu, ha de passar a ser objectiu per poder ser creïble i veraç. Durant el procés, i especialment al judici, es posarà en dubte el record de la persona i cada petita escletxa en la narració serà una bona prova per considerar poc fiable el relat.

Perquè la persona pugui integrar el record i el seu relat sigui coherent i sense fissures, cal organitzar tota la informació i integrar-la a les pròpies vivències. Hi ha persones que aquest procés el poden fer per si mateixes, d’altres requereixen ajuda professional. El ‘handicap’ és que no és un procediment curt i sempre es recomana denunciar el més aviat possible; per això no és habitual que la persona hagi fet el procés per integrar la vivència. Per tant, el més normal és que els relats siguin incoherents i imprecisos.

Tot i això, hi ha persones que són capaces de poder construir un relat coherent i sense fissures en poc temps i declarar nítidament la situació viscuda; com que no és l’habitual, tampoc assegura que es consideri fiable i creïble.

Si a això hi afegim que tant en un cas com en l’altre la persona no sap ben bé quines dades són les més rellevants i quina informació potser no cal donar en una declaració, i que si la persona és assessorada per declarar, es considera manipulació; sense més proves, serà difícil poder tenir una resolució judicial favorable per a la víctima.

Aquest fet és una realitat que inevitablement fa que moltes persones que pateixen una situació AT, sense més proves que la seva declaració, no vulguin denunciar. Evidentment, no és l‘única raó per la qual una persona no denuncia, n’hi ha d’altres, com el desconeixement dels processos judicials, la seriositat de la majoria de professionals de l‘àmbit judicial, la despesa de temps i diners (la justícia pot ser gratuïta, però el transport no), etc.

Hi ha molt coneixement en relació al funcionament dels éssers humans a nivell psicològic, coneixement que ens permet saber quines són les conseqüències de viure una situació AT, com se’ns alteren els processos cognitius, quins mecanismes duem a terme per assolir un estat de benestar el més aviat possible, com els gestos inconscient ens delaten, com ens afecta haver de declarar davant d’una figura de tanta autoritat com una jutgessa o un jutge… en sabem molt, però s’aplica poc (per què?)

La meva mirada amb ulleres liles (fent referència a la Gemma Lienas i Massot) no té cap dubte. No és casual que la majoria de les víctimes que hi ha a nivell mundial siguem dones i que la majoria d’agressors siguin homes. No només això, sinó que les agressions que normalment patim les dones són poc objectivitzables, ja que són de caire psicològic i sexuals en la seva majoria. Demostrar les conseqüències psicològiques d’una agressió és complicat i en el cas de les agressions sexuals, la majoria de les quals no són violacions amb penetració (en les que és fàcil que hi hagi proves físiques), resulta difícil de demostrar que ha existit (pensem en assetjaments sexuals, violació de la pròpia parella, tocaments, exhibicions, etc.).

Si a això hi afegim que en la nostra societat (patriarcal) les dones som considerades histèriques, emocionals, provocadores, poc objectives, exagerades, inestables… el nostre relat és difícil que sigui d’entrada vist com a creïble i fiable.

No és una crítica als i les professionals, sinó al sistema que sustenta les desigualtats i discriminacions vers les dones. El sistema judicial no té mirada feminista (o ?perspectiva de gènere?), ni tan sols els jutjats específics de violència de gènere. No interessa que hi hagi un canvi real a la societat, es tracta de poder i les persones que el tenen el volen continuar posseint.