Vacunar per llei

La meva llibertat acaba on comença la de l’altre. És una frase que resumeix perfectament la polèmica de les vacunes desfermada arran del cas de diftèria sorgit a Olot. Un cas que ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la obligatorietat de vacunar els nostres fills.

Em considero un gran defensor de la llibertat individual. Penso, per exemple, que la policia no hauria de multar pel fet de no dur cinturó al cotxe, ja que l’acció de no cordar-me el cinturó només afecta a la meva seguretat, no a la dels altres. Després podríem debatre sobre si un accidentat sense cinturó hauria de pagar els seus costos hospitalaris, tal i com es fa quan un excursionista mal equipat ha de pagar els costos del seus rescat, però, de la mateixa manera que no es prohibeix a ningú anar a la muntanya, defenso que tampoc es pugui obligar a ningú a posar-se el cinturó.

Dit això, el debat de les vacunes supera aquesta llibertat individual. D’entrada perquè es tracta de la salut d’un nen que, com a menor d’edat, no pot decidir sobre el què vol o el que no. Els pares, doncs, com a tutors, tenen la responsabilitat de vetllar pel seu benestar. I, si això no passa, és l’estat qui ha d’actuar per imposar certs criteris. Així, de la mateixa manera que l’escolarització és obligatòria, considero que també hauria de ser-ho la vacunació. I per què? Doncs perquè quan algú deixa de vacunar al seu fill apel·lant a la seva llibertat de criteri, està posant el seu dret individual per sobre el dret col·lectiu de tota la gent que sí que vacuna els seus fills i que, per culpa d’uns pocs, veuen afectada la seva seguretat o la seva llibertat. L’exemple són els 8 nens i nenes portadors de la diftèria, però asimptomàtics (gràcies a la vacuna), que s’han hagut de quedar a casa durant 10 dies per evitar contagiar algun company que no porti la vacuna. Vet aquí la contradicció: els qui apel·len a la llibertat condemnen als qui segueixen les normes a ser ells els castigats.

I la cosa no acaba aquí, perquè des de la Conselleria de Salut ara es recomana a les cases de colònies que no acceptin a nens no vacunats en les seves instal·lacions. I quina culpa tenen aquests nens de les decisions dels seus pares? I per què han de ser les cases de colònies qui actuïn com a policies?

Em sap molt de greu pels pobres pares d’aquesta criatura malalta de diftèria que estan patint, no només per la salut del seu fill (des d’aquí espero i desitjo que es recuperi aviat), sinó també per l’estigma social del que són víctimes, sobretot en un poble com Olot on, com Manlleu, tothom es coneix i tots sabem de quin peu calça el veí.

Tot això es podria evitar obligant a vacunar els nostres fills per llei i multant a tots aquells que no ho facin. A alguns aquestes paraules els hi poden semblar totalitàries, però recordem que, no fa tants anys, també es fumava als bars i que ara ens semblaria una bestiesa fer-ho. Per què? Doncs perquè els no fumadors no tenen perquè suportar el fum dels qui, com jo, ens agrada fumar. En aquest cas, la llei va actuar per supeditar un dret individual (fumar) a un dret col·lectiu (respirar aire sense fum de tabac). Només espero i desitjo, pel bé dels meus fills i de tots els pares que vacunem, que això es repeteixi amb les vacunes.