Miquel Molist, manlleuenc il·lustre

Tot i ser una persona humil i discreta,  Miquel Molist un dia o altre hauria de ser reconegut com un fill il·lustre de Manlleu, encara que segur que diria que no s’ho mereix. Catedràtic de Prehistòria a la UAB i ex director del Museu d’Arqueologia de Barcelona, és un dels arqueòlegs més reconeguts del món pels seus treballs de recerca durant molts anys al Pròxim Orient, en dos importants jaciments a Síria i a Turquia.

Nascut el 1956 i fill d’una família de pagesos, després d’estudiar el batxillerat a la Salle, l’any 1973 es va matricular a l’Institut Jaume Callís de Vic, un episodi que per ell va ser molt profitós i gratificant. Allà va descobrir la literatura profunda de la mà de Montse Riera, una professora que li va inculcar l’amor per aquesta disciplina. A l’Institut també va tenir Imma Ollich de professora, i encara que ella donava classes d’anglès com a substituta, el va ajudar en la vessant d’arqueologia i història, que era la seva autèntica vocació.

Aquells dies, cada matí es desplaçava a Vic, i a les tardes tornava a Manlleu, on treballava de delineant.  Però regularment ja feia temps que també freqüentava l’Arxiu Episcopal de Vic, on el doctor Eduard Junyent el va introduir en el món de la investigació i el va acompanyar a visitar diferents monuments romànics, un art pel que se sentia captivat. Poc després, mentre estudiava a la UB, el món romànic va quedar en segon terme i es va entusiasmar  per l’arqueologia prehistòrica.

El vaig conèixer a finals dels setanta quan, acabats els estudis, havia estat una temporada excavant a Perú i feia poc que havia descobert el seu paradís arqueològic: les estepes àrides de Síria. Aleshores tenia 22 anys i allò va ser per ell  un xoc cultural. Ben aviat va quedar enamorat dels paisatges iels nòmades de l’estepa desèrtica.

La vida de vegades proporciona sorpreses al·lucinants: un dia de febrer de 1981, poc després del carnaval del 23F protagonitzat per Tejero i una colla de militars psicòpates, me’l vaig trobar  a l’aeroport de Damasc, a Síria. Jo anava a l’Índia i el meu avió havia fet una escala de poques hores a la capital siriana. Ell, en canvi, acabava d’arribar per continuar les seves excavacions i em va explicar la sensació plaent que s’experimenta a l’estar assegut mitja hora en companyia d’un nòmada, sense necessitat de parlar, una experiència que li proporcionava una sensació de serenitat indescriptible. D’aquesta trobada a l’aeroport de Damasc ja fa prop de trenta-cinc anys.

Paral·lelament a les excavacions de Síria, durant anys també va investigar al jaciment turc d’Akarçay Tepe, a prop de Capadòcia i a 100 kilòmetres de Síria, a l’altra banda de les muntanyes de Taurus. En Miquel va treballar en aquesta zona fins a finals dels vuitanta, formant part d’un equip internacional d’arqueòlegs.

Després, en una segona etapa,  entre el 1989 al 2011, va investigar a la Vall de l’Èufrates, dirigint el seu propi equip a Tell Halula un jaciment de gran riquesa on es troben restes prehistòriques de fa 9.000 anys, de l’època del naixement i l’evolució de les primeres poblacions agrícoles. Malauradament, fa tres anys i mig que Molist i el seu equip van haver de parar la seva activitat arqueològica a causa del conflicte sirià. Tanmateix, avui, la seva feina  continua en un altre àmbit i van publicant les conclusions del material trobat.

Ara, a principis de juliol, me’l vaig trobar a Tavertet on feia unes excavacions a les coves Pixarelles (a la riera de Balà) i al Pla del Castell, en companyia d’un equip d’arqueòlegs de la UB i  UAB, a més del seu inseparable escuder en tasques arqueològiques durant dècades, el vigatà Walter Cruells.

No deixa de ser curiós que la inquietud investigadora portés en Miquel a Tavertet, el lloc on es va foguejar a mitjans dels setanta, amb Walter Cruells i Martí Cassany. Paral·lelament a les prospeccions arqueològiques en diversos jaciments, des del 1988 dóna classes a la UAB, on també i coordina els treballs d’una dotzena d’investigadors al laboratori.

Quan algú parla d’arqueologia ens sol venir al cap la figura d’Indiana Jones. Però en Miquel se sent més ben representat per Sherlock Holmes, perquè el treball dels detectius reflexa millor l’actitud dels arqueòlegs, amb les seves deduccions a partir de troballes aparentment insignificants, que avui es poden complementar amb analítiques com la de l’ADN.

En una entrevista que li vaig fer per a La Vanguardia, Miquel Molist deia que els paisatges humans i geogràfics que més l’han colpit a la vida són les Guilleries i el Collsacabra, la vall mitjana del Ter, el desert de Síria i la Vall de l’Eufrates. Aquest home mereix figurar a la galeria de manlleuencs il·lustres.