Manlleuencs il·lustres

Vaig descobrir Manlleu de la mà de l’amic Pep Palau l’any 1969. El vaig conèixer a l’Institut Jaume Callís de Vic, un centre d’ensenyament que per molts de la nostra generació va significar una alenada d’aire fresc, després d’uns anys d’obscurantisme passats a les aules de col·legis religiosos: en Pep a la Salle de Manlleu i un servidor als Maristes i al Seminari de Vic.

L’alliberament que l’Institut de Vic va suposar per nosaltres -a nivell anímic, afectiu, mental i ideològic- va coincidir amb un període marcat per la descoberta de la música moderna i el rock & roll. A començaments dels setanta, quan encara cuejava la sacsejada del maig del 68 a França, molts joves osonencs també vam descobrir els macroconcerts de música i van assistir al primer que que es van celebrar a Granollers i, més endavant al mític festival Canet-rock.

Aquells dies, molt a prop de Vic, sota l’empara dels dos vicaris de la parròquia, Miquel Trasserres i Ramon Bufí, al Centre Parroquial de Manlleu es va celebrar una vetllada lúdica titulada “12 hores de música”, una trobada de prop de 200 joves equipats amb motxilles i sacs de dormir que vam passar una nit inoblidable escoltant els discos més moderns del moment. L’endemà, un temporal de crítiques va caure sobre els responsables parroquials per haver permès i donat cobertura a la festa.

Cinc o sis anys després, el rock i la música electrificada va explotar a la comarca de la mà del grup The Kilimanjaro’s, la formació musical amb més seguidors i que va fer ballar més joves. Es tractava d’un grup que havien muntat en Noris (Lluís Marín) i el manlleuenc Llucià Guiteras (aquest darrer era un molt bon amic que malauradament va morir fa uns mesos). Ells dos van ser els impulsors i factòtums. Poc després de la seva fundació, Quimi Portet, el músic per excel·lència de la nostra generació, hi va entrar com a substitut d’un guitarrista. Els Kilimanjaro’s era una formació suposadament patxanguera, pensada per amenitzar balls. Però va anar evolucionant i es va especialitzar a traslladar  els èxits més comercials cap al terreny del rock, amb algunes aportacions humorístiques. El més divertit del fenomen Klimanjaro’s, en una època una mica arcaica, era que el públic, gent molt jove, encara anava en colles de solters sortits dels mateixos col·legis.

Era un grup transversal i ecumènic format per gent de Vic i de Manlleu: el trombonista Joan Grau (l’Ànima, al cel sigui), el saxofonista Llucià Guiteras, el trompetista Josep Puigdollers (Pep Pursa), el bateria de Manlleu Santi Roura, el baixista Lluís Marín (Noris), Quimi Portet a la guitarra i Edgardo Polimorfo (Miquel Faura, el sastre de Prats), que era el cantant i capdavanter. El cas és que la seva paròdia de les orquestres de ball va arrasar a la Plana de Vic, on van fer una dotzena de bolos. A la darrera etapa, Quim Vilaplana (Benítez) es va fer càrrec de la bateria. Kilimanjaro’s també van actuar a l’escenari central de les Jornades Llibertàries de Barcelona, al Parc Güell, on van fer ballar milers de persones, i on va destacar la personalitat escènica del cantant.

Poc després, l’any 1977, Ramon Collelldemon va obrir a Manlleu el pub Xauxa, un establiment amb una llarga trajectòria de música moderna i actuacions en directe de cantautors i grups de teatre. El públic de l’època, molt fidel, era originari de Manlleu, tot i que també hi anàvem alguns vigatans.

Deu anys més tard, a finals dels vuitanta un servidor de vostès col·laborava a EL 9 NOU, on vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar personatges populars aparentment anònims de la majoria de poblacions d’Osona i el Ripollès. Dos dels entrevistats amb qui vaig conversar em van impressionar: Mercuri Molera, el pintor estratosfèric i Vicenç Muntàñez, el líder de la Penya Trukof. Després de conèixer les seves facècies, se’m va desmuntar la teoria personal que els joves de la meva generació érem uns trencadors amb idees estrambòtiques i uns bromistes de campionat.

Joan Molera, conegut per “Mercuri” (Manlleu 1928-2004), havia treballat en diferents ocupacions, fins que a partir de 1962 va decidir dedicar-se a la pintura com autodidacta. Per conèixer la Meca dels pintors es va instal·lar prop d’un any a París. I després va fer exposicions a Barcelona, a Manlleu i arreu de Catalunya. Influenciat per Van Gogh i Gaugin, ell deia que estava adscrit en el neoformalisme.

Tocat per la curiositat, es va convertir en un bohemi –una mena de hippie abans d’hora- i va viatjar per països de la mediterrània oriental: Egipte, Turquia i Proper Orient. Per promocionar la seva producció pictòrica es va dedicar a fer excentricitats que li reportaven una publicitat i una certa imatge d’originalitat. Una d’elles –diuen- va ser anunciar als diaris que donaria la volta al món dalt d’una vaca. Realment era el que se’n diu un home “fet a la seva”. Els últims vint anys de la seva vida les dues darreres dècades, el seu sperit aventurer es va dosificar i passava temporades a la Garrotxa, a Manlleu i a la Cerdanya. Acostumava a freqüentar les biblioteques públiques, on s’hi passava hores llegint i fent volar la imaginació. Fins que també es va convertir en escriptor.

Vicenç Muntàñez, nascut a Alzira el 1906) va ser el carismàtic líder de la Penya Trukof de Manlleu, constituida després de la guerra. Aquest grup, format per joves estrafolaris i molt bromistes, comptava, entre d’altres amb Armand Quintana, Tori Quintana i Ramon Camps. Muntàñez (el Professor Trukof)  i la seva colla d’amics va muntar tota mena d’activitats al·lucinants. Per una banda van organitzar funcions d’hipnotisme trucades (d’aquí ve el nom de la penya) al Teatre Edison, oficiades per Muntàñez, un home que mai no havia pujat dalt d’un escenari, ni tampoc tenia cap noció d’hipnotisme, màgia o il·lusionisme; el secret de l’èxit del professor era que moments abans de pujar a l’escenari ja estava conxorxat amb la gent que es prestava a ser hipnotitzada; també endevinava, per exemple, els objectes que una senyora tenia a la bossa perquè ja en coneixia prèviament el contingut.

Vicenç Muntàñez, un fervorós republicà nascut a Alzira (València),  després de la guerra civil havia estat destinat per la companyia RENFE a Manlleu, on va fer de factor de l’estació, fins que va ser acomiadat per culpa del seu expedient polític. Des d’aleshores i fins a la seva jubilació, va treballar a l’empresa Transports Rifà.

La Penya Trukof també van organitzar funcions teatrals, com la representació de Don Juan Tanorio, en una versió satírica de Llambrochs,  escrita en un català disfressat de castellà, amb la intenció de fer befa de la prohibició de parlar la llengua del país. Una altra activitat que van popularitzar els components de la penya van ser les jornades d’instrucció voluntària a la plaça Fra Bernardí, que en ple franquisme feien vestits en calçotets i samarreta, enmig de la boira i a primera hora del matí. Va ser en aquesta època que es van treure de la màniga la Volta als Hostals, una cursa ciclista esbojarrada, amb parada obligada a tots els bars que trobaven pel camí.  Aquesta prova va ser, indiscutiblement, la predecessora de la Vic-Bojons, el carnaval ciclista amb disfresses que els joves vigatans van organitzar durant 25 anys, quan arribava la tardor.