Anècdotes manlleuenques del Novenari d'ànimes

La relació del món dels vius amb el dels morts sempre és molt suggeridora. Antigament, si hi havia un moment en el calendari que aquests dos àmbits de l’existència humana coincidien, aquest era el Dia dels Difunts i el Novenari de les Ànimes. L’ambient creat, amanit amb fabuloses supersticions o amb referències reals d’altres llocs, facilitava l’existència d’anècdotes i fets ben curiosos.

El període conegut com el Novenari de les Ànimes (període nou dies després de la diada de Tots Sants) va proporcionar, a Manlleu, una frase que durant algunes dècades va ser localment molt coneguda: “veure la bomba del Novenari”. Aquesta al·locució volia dir que es tenia por o massa consideració per poca cosa. Sembla ser que l’origen remot d’aquesta frase cal cercar-la en els fets esdevinguts al Teatre del Liceu, en la inauguració de la temporada 87 de novembre) en què Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell, de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts(1). Francesc Pujol (2) explica que “fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. Segons l’autor, “un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bancs propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”. No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós. Constata Pujol que “durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes” i explica que “d’aquell fet en va sorgir la frase que es comenta, aplicada a qui té por o s’esvera per poca cosa”.

En el mateix sentit esmenta el doctor Gasol: “d’ençà d’aquest fet, veure la bomba del Novenari, és sinònim, a Manlleu, d’una alarma infundada (3)”. Per altra banda, Joan Amades explicava que, per la Plana de Vic, creien que durant el novenari de difunts no es podien “bellugar ni remoure pedres, mobles ni d’altres objectes que toquin a terra, ja que de sota en surten una borinor de cucs blancs (4)”. Aquests cucs, segons el mateix autor, tindrien relació amb la creença dels morts vivents.

Els temples parroquials s’ornamentaven de manera especial en aquestes diades mitjançant tètriques construccions efímeres. Soler esmenta que “damunt l’altar major es guarnia un escenari amb imatges pintades d’ànimes de reis i clergues, rics i pobres de tots els estaments, cremant en el Purgatori; i la Mort dalt d’un corser blanc, amb un rellotge d’arena i una dalla”(5). Del cas de la decoració de l’església de Santa Maria de Manlleu, fins a la Guerra Civil de 1936, Gasol relata que “s’hi solia posar una espectacular composició pictòrica, que representava amb varis plans una visió del Purgatori de les beneïdes ànimes detingudes en aqueix lloc d’expiació. Completaven l’escenografia sengles figures d’esquelets, que la gent anomenada basives, per la semblança que hom hi veié algun dia amb un conciutadà, molt sec, que tenia per motiu ‘Basiva’. Dir En Basiva ja és a l’església equivalia a dir que ja havia començat o estava per començar el novenari (6)”.

Bibliografia: 1 Alier, Roger. “Liceu, Gran Teatre del” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 13, p. 463 2 Pujol, Francesc d’A. (1957). “Dites manlleuenques”, Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 14. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu] 3 Gasol, Josep M. (1958). “Calendari folklòric manlleuenc”, Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu] 4 Amades, Joan (1956). Costumari català, el curs de l ‘any. Barcelona: Salvat, v. 5, p. 664

5 Soler i Amigó, Joan. “Novenari de les Ànimes” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 33

6 Gasol, Josep M. (1958). “Calendari folklòric manlleuenc” [op. cit.]