Reflexió sobre el 25-N

Quan arribarà l’any que no haguem de lamentar l’assassinat de cap dona en mans de la seva parella o exparella?

Probablement passaran molts anys, segurament no seré viva per veure-ho, però estic convençuda que arribarà un 25 de novembre, dia internacional contra les violències masclistes, en el que no haguem de dir el nombre de dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles. I aquell dia, podrem dir que la igualtat entre les dones i els homes existeix.

Mentrestant, hem arribat al 25 de novembre de 2015, amb 54 dones assassinades i continua semblant irrellevant pels qui ostenten el poder, que es preocupen més per un hipotètic atac terrorista que per una estructura social que des de 2003 ha suposat la mort de més de 800 dones a l’estat espanyol. Més de 800 dones, sense comptabilitzar els assassinats no comesos dins l’àmbit de la parella, però que se’n deriven de la violència masclista. En aquest cas, la xifra, com a mínim, es duplicaria.

Diversos estats, no l’espanyol, reconeixen l’existència del feminicidi, terme que es refereix a l’assassinat massiu de dones arreu del món pel simple fet de ser dones, i engloba assassinats comesos més enllà de la relació de parella (com els assassinats per l’honor, violacions, avortaments clandestins, tràfic de dones, etc.). Es calcula que, a nivell mundial, les dones entre 24 i 44 anys tenim més probabilitats de ser mutilades o assassinades d’una forma o altra per homes que de morir de càncer, malària, accidents de trànsit o guerra combinats.

Si és així, i les esfereïdores dades ho demostren, com es que el feminicidi no és reconegut i tractat com una qüestió d’estat prioritària ? I com és que no s’apliquen mesures contundents i efectives per eliminar les violències masclistes?

Per començar, les conseqüències més devastadores de les violències masclistes les assumim les dones i la majoria de governs són constituïts per homes que gaudeixen dels privilegis de ser-ho. A més, juguen dins el sistema capitalista que bé s’aprofita de la mà d’obra barata i, especialment, gratuïta de les dones, i que agafat de la mà del sistema patriarcal ens ha fet creure que el més bell del món és dedicar-se en cos i ànima a les altres persones i no tenir vida pròpia. Així tenim com milions de dones al món dediquen el seu temps sense cobrar a netejar, cuidar de nadons, cuinar, cosir, aplicar tractaments, transportar, educar… tasques totalment necessàries per a la societat, però que no són reconegudes i únicament són considerades feines quan són remunerades. I, resumint, per acabar, no s’apliquen mesures contundents i efectives per eliminar les violències masclistes perquè a nivell mundial encara es considera que la vida d’una dona val menys que la d’un home. Si no fos així, com és que a l’estat espanyol encara hi ha dones que cobren un 15% menys del seu sou per la mateixa feina?

L’apoderament de les dones és una amenaça clara i directa als sistemes de poder (patriarcal i capitalista) que sustenten la nostra societat perquè aquesta està pensada perquè les dones siguem oprimides. Si deixem de ser oprimides, la societat ha de canviar i els sistemes de poder perdran precisament el seu poder i s’haurà de fer un nou replantejament que capgiri tota l’estructura social basant-se en la igualtat.

No serà fàcil i probablement passaran molts anys, segurament no seré viva per veure-ho, però estic convençuda que arribarà un 25 de novembre, dia internacional contra les violències masclistes, en el que no haguem de dir el nombre de dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles.