Ens importa el canvi climàtic?

Fa anys que sentim a parlar del canvi climàtic i, personalment, mai hi havia donat massa importància. Sempre era un d’aquells temes dels que sents a parlar, però que són tan eteris i afecten tan poc a la nostra vida diària que acaben reduïts a converses de bar. Aquest estiu ha estat el més calorós dels últims anys, és cert, i fa temps que sentim els meteoròlegs dir que la temperatura mitjana està pujant, la neu de no sé quina muntanya s’està fonent i bla, bla, bla… però, després, canviem de canal, posem MasterChef Junior i mirem com cuinen els nens, que això sí que ens agrada i prou problemes tenim ja al dia a dia.

No ho critico, jo sóc el primer en fer-ho i, fins fa 4 dies, era com el cosí de Rajoy, aquell que deia que el canvi climàtic no existia. De fet, fa uns quants anys no vaig voler veure la pel·lícula de l’Al Gore: “una verdad incómoda”, perquè em semblava un documental tremendista i exagerat, basat en unes hipòtesis exagerades. En aquell moment, fa 10 anys, ja es parlava de l’escalfament global, però els efectes encara no eren tan evidents com ara, si més no a les nostres latituds.

L’altra dia, però, vaig prendre consciència de la magnitud de la tragèdia gràcies a un altre documental que vaig enganxar a la 2 tot fent zàping i que em va deixar clavat al sofà. El documental en qüestió es diu: “Home, historia de un viaje” i es pot trobar a Youtube. Aquí deixo el link, per si algú s’anima a veure’l.

https://www.youtube.com/watch?v=21dK_agns5w

Es tracta d’un documental preciós, hipnòtic, rodat pel fotògraf francès Yann Arthus-Bretrand i que ens mostra durant 1 hora i 45 minuts d’imatges àrees com, en poques dècades, l’ésser humà s’ha carregat l’equilibri de 4.000 milions d’anys. Són imatges úniques de més de 50 països que mostren, sense cap mena de dubte, com de perillós és jugar amb el clima i que demostra com milions de persones han de viure en condicions de misèria perquè, nosaltres, la gent del primer món, puguem dur el tren de vida que duem.

Tot plegat, em porta a girar la mirada a la cimera del clima de París, on s’estan debatent mesures “urgents” per combatre el canvi climàtic mundial. Penso, il·lús de mi, que veient la desgràcia del planeta i que cada cop ens acostem més al límit del precipici, els països es posaran d’acord per trobar una solució. Doncs res de res. Quan envio aquest article encara no s’ha tancat un acord definitiu al respecte, però ja queda clar que, en cas de ser-hi, serà un acord de mínims i de cara a la galeria. Per què? Doncs pel de sempre. Perquè tots els països es miren el melic i els importa una merda la resta del planeta. Així, per exemple, Xina, Brasil o Corea del Sud, tres dels països més contaminants del món, es neguen a ser considerats països desenvolupats perquè això els obligaria a reduir les seves emissions mastodòntiques de CO2.

Els països exportadors de petroli es neguen a parlar de descarbonització del planeta perquè això afecta els seus interessos econòmics. I també hi ha disconformitat en els mecanismes de transparència i rendició de comptes, és a dir, en com es farà perquè els estats demostrin que han assolit els compromisos adquirits. Aquí, els països en vies de desenvolupament, també volen una legislació més laxa. Però si Volkswagen va ser capaç de fer el que va fer amb tots els controls que hi havia, imagineu què pot fer un país en vies de desenvolupament, sense cap mena de control i amb una legislació laxa. És com deixar un torxa a un piròman.

Resumint: que tot pinta que els pols seguiran desfent-se, les temperatures pujant i el nivell del mar elevant-se. Però vaja, vosaltres viviu a Manlleu, on l’augment d’un o dos graus en us pot estalviar algun euro en calefacció i la pujada del nivell del mar no us afecta en absolut. Així que, segurament, després de llegir aquest article tancareu l’ordinador i us posareu a veure MasterChef. Us entenc, jo també ho faria.