Manlleuencs il·lustres (3): Segimon Planas

Nascut en una mítica clínica vigatana el dia de la “Moreneta”, el 27 d’abril de 1957, és un manlleuenc de soca-rel, molt popular a la població. El vaig conèixer a finals dels 70, a través d’un amic comú, el vigatà Lluís Massana, tot i que aleshores en Sagi sempre repetia que trobava a faltar l’antiga rivalitat entre Manlleu i Vic, però matisava –sempre amb fina ironia- que la confrontació havia de ser pacífica i amb un cert protocol que respectés el diàleg i les bones maneres, no a través de les pretèrites batusses a cops de roc a la frontera de La Cabra.

Tot i que s’ha passat la vida vivint al barri de Cavalleria, el negoci familiar on sempre ha treballat –una activíssima administració de loteria- està situat a la plaça Fra Bernardí, a pocs metres d’on fins fa poc hi havia el mític bar Parramon. L’activitat comercial relacionada amb la sort ha marcat la seva trajectòria vital i, probablement, les seva tendència a analitzar i filosofar sobre l’atzar.

Educat al col·legi de la Salle, on assegura que s’ho va passar molt bé, allà va descobrir la importància de l’humor. En aquella època estava molt interessat per la química –una ciència que ell associava amb la màgia- i es dedicava a fer experiments a casa seva amb un laboratori particular. Als 14 anys, al final de la seva estança en aquella escola, ell i els seus amics van descobrir el surrealisme i el dadaisme, un moviment cultural, artístic i literari, originat en bona part a França, que es caracteritzava per promoure una profunda revolta contra les concepcions generals de la cultura i la situació social. El “dadà” tenia sentit, sobretot, quan es manifestava més enllà de la lògica, la moral o el bon gust. Era un moviment espontani que seguia els dictats de l’atzar. Per Planas, el dadaisme era més simpàtic i obert que el surrealisme, un corrent que trobava massa intel·lectual i massa lligat al món dels somnis.

A més de llegir –una activitat que ha cultivat tota la vida — també s’ha interessat molt per la música, el cinema i els viatges. La cultura, però, mai no li ha interessat com a coartada d’integració en un grup, sinó per pur plaer individualitzat. En el seu vessant d’amant del cinema, va ser dinamitzador del “Cine-Club” de Manlleu i després de fer el COU a Vic, se’n va anar a estudiar en una escola de cinema a l’Hospitalet. En aquella època també va realitzar curtmetratges de cinema en súper-8.

Com que es va lliurar de la mili, es va quedar definitivament a Manlleu a treballar a l’administració de loteries familiars. Sobre aquest món, opina que no creu en l’obsessió del jugador i troba intranscendent que algú somiï un número determinat, o que una vident afirmi quin serà el número guanyador del sorteig de Nadal. Durant els anys que es dedica a vendre loteria ha vist tota mena de clients, com un saurí que un bon dia es va presentar a la seva administració amb un pèndul i va comprar el dècim que li va indicar l’instrument.

Anys enrere, una de les seves aficions predilectes van ser els viatges, preferiblement en solitari. Així es va desplaçar a Mèxic, Suècia, Gal·les (hi va anar expressa-ment per ser la pàtria del poeta Dylan Thomas), alguns països europeus i Islàndia. Tot i això, ell es considera un home sedentari i proteic, amb constants canvis, i una mica camaleònic. Ara, però, ja fa molt de temps que no sent la necessitat de viatjar i pràcticament no es mou de Manlleu.

Pel que fa a la lectura, en Sagi sempre havia estat un devot dels clàssics ibèrics, sobretot els conceptistes, com Gracián, o le “greguerias” de Ramón Gómez de la Serna. També li agradava la ficció i la filosofia. Però avui diu que llegeix poca literatura. I encara que d’en tan en tant s’endinsa en l’obra de Cervantes, com el llibre de viatges “Los trabajos de Persiles y Segismunda” que ara està llegint, prefereix devorar obres de caire científic: física quàntica, matemàtiques, química, o llibres d’economia de tendències liberals, com els de Von Hayek i Von Mises, dos autors de l’escola austríaca. Un altre autor que l’apassiona és Antonio Escohotado, de qui avui llegeix els volums integrats en la trilogia “Los enemigos del comercio”, un títol que fa referència a l’aversió que alguns cristians –començant per Jesús- i també els comunistes senten pels mercaders.

Mesos després de la mort de la seva mare, en Sagi ara està instal·lant un laboratori de química en una habitació de la casa familiar del carrer Montserrat, però afirma que no té intenció de provocar cap desastre. El mateix espai, acabarà fent també les funcions d’estudi i biblioteca. Serà la seva “ torre de Montaigne”, una torre d’ivori on es vol aïllar, d’acord amb la seva tendència a la solitud.