Manlleuencs il·lustres (4): Ramon Coromines

Vaig conèixer Ramon Coromines fa dos mesos, arran d’un reportatge que vaig redactar per La Vanguardia sobre el mal estat de la línia R3 que va de l’Hospitalet a Puigcerdà, centrat específicament en les enormes dificultats que tenen els usuaris amb alguna discapacitat i també els viatgers d’edat avançada, les dones que porten el nen en cotxet o la gent que va carregada amb maletes pesades.

En el cas del manlleuenc Coromines, nascut a Roda de Ter, la seva discapacitat, derivada d’una esclerosi múltiple, des de fa sis anys l’obliga a moure’s en cadira de rodes i li impossibilita de pujar en cap tren de la línia, perquè cap dels combois disposa de rampes que permetin l’accés als vagons. El problema se solucionaria amb la incorporació de rampes a nivell en tots els combois, com les que ja existeixen en la línia del Maresme o en la dels Ferrocarrils de la Generalitat.

Parlant amb en Ramon, em va sorprendre la vivesa de la seva mirada, la seva fermesa i l’acceptació de la malaltia com una realitat ineludible, que no vol pas dir resignació passiva o deixar de batallar per assolir fites possibles, com la de poder pujar un dia al tren a l’estació de Manlleu i anar a Barcelona o a Puigcerdà, tal com acostumava a fer abans que els metges li comuniquessin que tenia “EM”, unes maleïdes sigles que va descobrir que volien dir “esclerosi múltiple”.

Em va explicar que mentre feia la mili, el tren era un element habitual en la seva trajectòria vital. Però quan la malaltia, diagnosticada fa 15 anys, va anar progressant amb brots cada vegada més insistents, va arribar un moment que es va adonar que no hi havia marxa enrere i que la cadira de rodes acabaria convertint-se en la seva companya inevitable de fatigues.

De vegades va a l’estació de Manlleu a acomiadar algun amic o conegut, o a esperar-lo quan arriba. Però li resulta impossible pujar al tren, perquè la distància que separa l’andana del vagó és insalvable per les rodes davanteres de la cadira elèctrica. I si al buit separador hi afegim que la cadira pesa 100 kg, i que ell en pesa prop de 90, està clar que tampoc no pot pujar als vagons amb la generosa ajuda de tercers, sense posar en risc la seva integritat física i la dels que el voldrien ajudar.

Quan no estava malalt, treballava de paleta, un ofici que li agradava de veritat. Ara, recorda amb nostàlgia que una vegada va habilitar l’espai per posar un ascensor a la casa del poeta rodenc Miquel Martí i Pol, afectat com ell d’esclerosi múltiple, i un home entranyable amb qui va tenir un bon tracte mentre van durar les obres.

Tanmateix, si no pot pujar al tren, d’en tant en tant va de Manlleu a Vic en algun dels autobusos de Sagalés que estan preparat per poder acollir discapacitats amb cadira de rodes. El problema és que cada vegada que vol anar a la capital osonenca, on fa sessions de ioga i meditació als locals de l’ADFO (Associació de Disminuïts Físics d’Osona), abans ha de telefonar a la companyia per saber l’horari concret del vehicle que està habilitat perquè hi pugui pujar. A banda de les seves anades i vingudes de Manlleu a Vic, i viceversa, en Ramon també és un habitual visitant de la piscina de Manlleu, on fa immersions a l’aigua amb l’ajuda d’una cadira hidràulica.

Després de conversar una hora amb ell, em vaig adonar que molts dels inconvenients quotidians que a la majoria d’humans ens tenen capficats són una fotesa, i que amb el seu punt d’honor en Ramon ens dóna a tots una impagable lliçó d’enteresa per afrontar la vida amb una clamorosa dignitat. Gràcies, Ramon.