Tota la veritat de 'la bomba del Novenari'

El passat mes de novembre, en aquest mateix mitjà, signava un article amb el títol “Anècdotes manlleuenques del Novenari d’ànimes”. Em feia ressò d’una dita manlleuenca que, a mitjan segle XX, havia fet fortuna. Ara, la relectura d’un article publicat a la primera època de El Ter, el 1898, permet revisar el fonament i origen de l’expressió.

És així com diversos autors locals del passat segle van recollir de l’imaginari col·lectiu manlleuenc una anècdota que mereix correcció. La memòria a vegades és traïdora i, si es pot, cal recórrer a documentació escrita per certificar-la o corregir-la. Aquest és un cas que, erròniament, va perdurar envoltat de la fantasia popular i que es va conèixer com “la bomba del Novenari”. Precisament, duia aquest nom perquè se situava a la primera quinzena de novembre en l’anomenat Novenari de les ànimes.

El periòdic El Ter[1], publicat a cavall del segle XIX i el XX, és el delator, en aquest cas, mitjançant un article titulat “Alarma en la Iglesia”. El text explica com, a mitjan maig de 1898, dins del temple de Santa Maria de Manlleu va ocórrer un succés que podia haver tingut conseqüències greus. Fil per randa, descriu allò que, temps posteriors van assignar al mes de novembre: “En la Iglesia parroquial, llena de bote en bote de fieles que absortos en las bellezas de la oración del sabio franciscano P. Luis Portell, hasta se reprimían el aliento para no perder una palabra, se notó frente el altar del Santo Cristo, después de un instantáneo y dèbil ruido, una llamarada con el consiguiente humo, lo cual trastornó á muchos, y en un momento más á todos los concurrentes al templo, sobresalto que se convirtió en terror al oírse un atolandrado que gritó una bomba”. Cal esmentar que l’altar lateral del Sant Crist era el primer que es trobava, a mà esquerra, entrant al temple i, per tant, proper a la porta.

Les lletres recollien que el personal –tenint en compte que la majoria estaven d’esquena a l’esclat- es va esvalotar de tal manera que va ser una sort de no causar més mals que “[...] algun magullamiento, desmayos, y á quedar varias mujeres despojadas de la caputxa, de la mantilla ó con las sayas estropeadas”.

Més endavant, s’explicava la raó veritable de la referenciada bomba: “El accidente de referencia fué debido á que una mujer entregó á un hijo suyo pequeñito una caja de fósforos para que distrajera su impaciència, y al Chiquillo, sin que su madre se fijara en la manera de jugar que empleaba con la caja de cerilles, que ocasionó tanto pánico, se le incendió, echándola entonces al suelo”.

El record d’aquest incident es va barrejar amb el d’un fet real que va passar a Barcelona, el 7 de novembre de 1893. Durant la inauguració de la temporada d’hivern del Teatre del Liceu quan Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts.

Vet aquí que la historieta nostrada, escaiguda vuit anys després, va manllevar el moment de l’any i la presència de les bombes del terrible crim que va esdevenir a la capital catalana. I és així com la devia recordar Francesc d’A. Pujol² quan explicava que “[...] fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. I continuava dient: “[...] un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bancs propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”.

No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós. Constatava Pujol que “[...] durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes”.

També en va quedar, curiosament, una al·locució que es feia servir quan algú tenia excessiva por, o massa consideració, per poca cosa atribuint-li el fet d’haver vist la “bomba del Novenari”.

[1] “Alarma en la Iglesia”, El Ter, n. 12, 21 de maig de 1898, p. 2

[2] Pujol, Francesc d’A. (1957). “Dites manlleuenques”, Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 14. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]