De taula, de comunicació i de fogons

Poder parlar és estimar-se… Havia associat la idea de l’amor amb la conversa i m’han quedat unides irreversiblement com l’ungla a la carn.

Carmen Martin Gaite

Hem començat l’any i molts tenim un record meravellós de la feinada que han fet els avis per aixoplugar a tots al voltant de la taula sense escatimar gens ni mica, esforç i suades, davant dels fogons i procurar que tota la família s’aixoplugués a casa seva entorn de la taula. I, avui reflexionem junts dels valors que hem viscut les festes de Nadal i els que podem viure cada dia si procurem donar prioritat a aprofitar les hores dels àpats dels dies festius per conversar i comunicar-nos!

Tots reconeixem que és complicat asseure’s cada dia junts a taula i força meritori per l’esforç que su­posa, per parar-la i desparar-la, pels gots que es tom­ben, alguna vegada. per les baralles entre els germans, per plegar les tovalles…, però hauríem de procurar fer-ho cada dia almenys en un àpat –normalment el del sopar–, per estar junts a la taula diàriament, convençuts que tenim una bona eina educativa per a la convivència, per guanyar la confiança i establir una bona comunicació amb els fills. Alhora, hem d’aprofitar per pas­sar-ho bé, riure junts, cedir una peça de fruita a un germà, respectar els torns de paraula o esperar a ai­xecar-se de la cadira fins que tots hagin acabat. Aga­far bé els coberts o no parlar amb la boca plena s’aprèn amb més facilitat que les qualitats que estan relacionades amb pensar abans d’enraonar o amb no voler ser el centre de la reunió.

També penso que asseure’s a la taula junts per menjar és un element de cohesió familiar i alhora una bon element d’educació dels fills. Es el moment de la comunicació per refer forces – bon temps d’oci -, és l’espai de reunió, de la tertúlia, del descans. Paciència, generositat i esforç queden ben patents amb aquests o altres aspectes de la convivència quotidiana.

No puc oblidar, com us deia a l’inici els menjars tan bons que ens han fet els avis i com agraïm haver viscut amb ells aquestes vacances de Nadal passades. També els nens són feliços quan comparteixen la taula amb avis i pares, els agrada sentir-los parlar, es­pecialment si es procura un to de veu baix i suau per part dels adults. Sovint els nens i les nenes es relaxen escoltant-los: els avis donen el seu punt de vista als fills, els ajuden a valorar altres aspectes que potser no han tingut en compte, els pares s’interessen tam­bé per les coses dels avis i és un enriquiment per a tots. I, per descomptat, es deixa parlar els nens i se’ls escolta. Seria un problema que no els deixéssim ex­pressar-se i els féssim callar perquè són petits. Haig de dir-vos amb alegria que avui deixem parlar les criatures. A la dècada dels 50 del sècle passat encara quedaven famílies que feien estar els fills “muts” quan era l’hora dels àpats.

Aquests diez algun avi va avisar a les criatures amb aquella dita: “Nens, el dinar és a taula!, i a la taula i al llit, al primer crit”. D’altres els van anar a cercar perquè s’entretenien amb el vídeo-joc a l’habitació de jugar. I, els educadors hi afegim: “I a la taula de casa dels avis i dels pares hi anem sense WhatsApp i fem una estona de dieta digital”. Què seria d’una escola si a l’hora de dinar s’haguessin d’escoltar milers de sorollets diferents a part de la xerinola normal dels coberts i de les veus dels escolars? Doncs a casa, igual.

Voldria recordar-vos una pel.lícula per ajudar-nos a identificar totes les qualitats que esdevenen quan estem a taula plegats: És la faula d’El festí de Babette, de l’escriptora danesa Karen Blixen, autora també de Memòries d’Àfrica, interpretada genialment per aquells comensals que, tot i no saber ni el nom del que mengen (menys el coronel), van suavitzant les seves formes de parlar, es dolen d’haver enutjat els altres i tota la taula s’omple de mirades de complicitat, de perdó, d’amor i d’agraïment a les dues germanes que han quedat solteres per ocupar-se de la comunitat que els havia llegat el seu pare difunt. Per a Babette la cuina és un art amb el qual és capaç d’atorgar la felicitat a les persones que gaudeixen dels seus plats.

Procurem fer un àpat junts cada dia asseguts a la taula per establir diàlegs i comunicar-nos i, per descomptat, agraïm els avis que ens conviden a tastar “la cuina de l’àvia” i aprenem de l’art dels fogons.

Victòria Cardona

Escriptora i orientadora familiar

www.vidadefamilia.org