Dia sense mòbil

Fins fa uns anys, el calendari tenia alguns dies assenyalats, sovint relacionats amb efemèrides cristianes, tradicions paganes seculars o esdeveniments històrics concrets. Superat el Dimecres de Cendra, el Carnestoltes, la Setmana Santa, Sant Jordi (amb el llibre i la rosa) i el dia del Treball (o San José Artesano), arriba el solstici d’estiu i la Nit de Sant Joan donava pas a la revetlla de Sant Pere, la “fiesta del 18 de julio” o la Mare de Déu d’Agost. Després venia la Diada de l’11 de setembre, el dia de la Hispanidad, la Castanyera, la Immaculada, el dia de la Constitució, Nadal, sant Esteve, el dia dels Innocents i l’Home dels Nassos, que tancava l’any vell i donava la benvinguda als bons propòsits de l’any nou, amb la festa dels Reis i la Setmana dels Barbuts. Tanmateix, alguna d’aquestes festivitats ha generat alternatives, depenent del color del celebrant. Així, el 12 d’octubre, que per als uns és el Día de la Hispanidad o de la Raza, altres l’associen a la Colonització, el Genocidi o el dia de la Resistència Indígena.

Deixant de banda aquestes dates tan arrelades, les darreres dècades, el calendari quotidià s’ha anat omplint d’efemèrides i celebracions tan importants i transcendentals, que ara tenim 12.989 dies assenyalats a l’any, la qual cosa ens obliga a inventar algun concurs per alterar i renovar la implantació de noves festivitats, de manera rotatòria, com a alternativa al dia Sense Cotxes, el dia de la Dona (en general) i de la Dona Treballadora (en particular), el dia de la Dansa, el Cinema, l’Aigua, la Música, la Tolerància, la Ciència, la Física, la Solidaritat, el Teatre, els Drets Humans, els Drets del Nen i la Nena, el dia del Diabètic, la Diversitat Biològica, el Periodista Empresonat, la Gent Gran, la Santa Infància, el Combatent d’Incendis, el Voluntariat Social, el dia Contra el Racisme, Contra la Fam, contra el Mobbing i contra el Bullying, el dia del Medi Ambient, o de la Preservació de la Capa d’Ozó.

El passat 5 de febrer, en una columna publicada per Quim Monzó a La Vanguardia, l’escriptor apuntava que en aquella data, als Estats Units es celebrava el dia del Meteoròleg, una diada que no es commemora a cap altre país. I recordava algunes noves incorporacions a la llista: el dia d’Internet, el del Matrimoni, el del Dentista, el del Veterinari, el de l’Estudiant, el de la Infermera, el del Correu, el de l’Arbre, el del Jazz, el de les Muntanyes, el de la Poesia, el de la Llevadora…

En aquest marc, Monzó proposava que nosaltres també celebréssim el dia del Meteoròleg: “Hi ha tota una nova generació d’homes i dones del temps esplèndida. Quan els escolto envejo la passió amb què parlen i penso que són feliços amb la feina que fan. Amb un dia del Meteoròleg, els hotels i els lobbies turístics els podrien retre homenatge per compensar les crítiques rabioses que els dediquen quan, a les portes d’un cap de setmana llarg o de Setmana Santa, si no prediuen el temps que ells voldrien, els acusen de poc menys que dur-los a la ruïna. No menteixen però de vegades parlen de manera ambigua; crec que es mosseguen la llengua per no despertar les ires dels hotelers i els consorcis de turisme. N’hi ha que hi deuen tenir una cicatriu, de tant mossegar-se-la”.

Repassant les incorporacions de noves diades destacables, m’adono que algunes que van començar amb molta empenta, en poc temps gairebé han passat a millor vida, o bé es commemoren sense pena ni glòria. És el cas del dia Sense Cotxes. Probablement, l’arribada de la crisi va comportar una evident disminució en la dependència de l’automòbil, una addicció que en pocs anys ha estat substituïda per la dependència del mòbil i totes les seves variants, tauletes incloses.

Amb la velocitat que van les coses, sembla evident que ja no cal instaurar el dia Sense Televisió, Sense Futbol, Sense Hamburgueses, Sense Diaris o Sense Pa Transgènic. Totes aquestes miserables dependències humanes empetiteixen davant la principal addicció contemporània: el mòbil. Però el dia Sense Mòbil segurament provocaria arreu del món un caos de dimensions estratosfèriques i potser comportaria una allau de suïcidis mai vista. Què farien, si no, els pobres mortals que es passen la vida enganxats a aquesta maquineta infernal?

Mentrestant, per curar-nos en salut, m’apunto a la moda de proposar noves efemèrides: el dia del Gandul, del Badoc, del Dolce Far Niente o del No Res. I, sobretot, el dia Sense Governs, Sense Polítics, Sense Diners, Sense l’OTAN, Sense l’ONU, Sense Pàtries o Sense Exèrcits. El món continuaria donant voltes.