Un problema filosòfic

Dies enrere, el bona amic Lluís Monteis (músic de l’Esquirol i professor de filosofia a l’Institut Antoni Pous de Manlleu) em va convidar a fer un petit parlament en un debat organitzat pels professors de filosofia de la comarca al Casino de Vic titulat “En defensa de la Fiolosofia”. No deixa de ser curiós que la sala modernista de l’antic “Casino dels senyors” fos el marc d’un acte d’aquestes  característiques, sobretot en uns moments que la filosofia i les humanitats han quedat arraconades miserablement a les golfes de l’ensenyament, en favor de les ciències empresarials i les carreres lligades a l’economia.

Un altre anacronisme va ser que, a banda de convidar-me a mi, que només vaig estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona durant un mes, els organitzadors també van convidar el músic Pep Sala. Per sort, a la taula estàvem acompanyats per Abel Miró, professor de filosofia de l’Institut de Ciències Religioses de Vic, i per Jordi Villà, vicerector de recerca de la UVic, dos professionals amb sobrats con eiximents sobre la matèria que ens ocupava.

Quan em van donar la paraula, vaig començar la meva al·locució fent meva la frase immortal de Sócrates: “només sé que no sé res”. No ho vaig pas fer per falsa humilitat,  sino perquè era la apura veritat. I ho vaig raonar explicant que els meus inicis en el món de la filosofia havien estat les lectures d’alguns llibres sobre els presocràtics, que a banda de reflexionar sobre el sentit de la vida, tenien sentit de l’humor i deien coses tan profundes com que “la clara d’ou no és res més que la llet de les aus”.

L’any 1972 em vaig matricular a la facultat de Filosofia i Lletres de la UB perquè volia conèixer a fons el pensament dels antics grecs, particularment el dels presocràtics i els cínics, com Diògenes (el cínic amic dels gossos que vivia dins d’una bóta de fusta i caminava en plena llum del dia amb un fanal tot buscant una persona) i Heràclit, entre d’altres.

Malauradament, com ja he escrit més amunt, el meu pas per les aules del temple de la saviesa va ser molt meteòric perquè en un curs molt convuls pel context polític, amb moltes protestes contra el règim franquista i moltes vagues, el professor de filosofia –marxista empedreït- ens va advertir que en no poder complir tot el programa, aparcaríem els filòsofs grecs i ens centraríem en Hegel i els materialistes, perquè, segons ell,  “la funció de la filosofia és transformar la realitat, no especular ni perdre el temps”. Jo, que no tenia res en contra de la teoria marxista en el camp de l’anàlisi econòmic, en  veure que no podria aprendre res del que m’interessava (els grecs), vaig deixar d’assistir a les classes de filosofia.

Una cosa semblant va passar amb l’assignatura de literatura catalana moderna. Amb el mateix argument de no poder complir el programa, el professor va anunciar que aparcaríem Verdaguer (per capellanesc) i començaríem per Joan Maragall. Jo, que no tenia res en contra de Maragall, tenia clar que Verdaguer, al costat de Ramon Llull i Pompeu Fabra, era l’arquitecte de la llengua catalana. Vaig deixar d’anar a classe i vaig abandonar la universitat.

Diuen que per afrontar i resoldre els conflictes interns o externs de la vida quotidiana, la millor arma és “agafar-se les coses amb filosofia”, una actitud intel·ligent que equival a ser pragmàtic, carregar-se de calma i evitar que les emocions ens destarotin. Des del meu pas fugaç per la Universitat, sempre he volgut aprendre filosofia en directe, per boca dels experts. Però han passat prop de 40 anys i encara no he pogut realitzar el meu somni. Quan el 1987 a Vic es van obrir els Estudis Universitaris, vaig pensar que finalment podria  recuperar el temps perdut. Però no. Davant el desprestigi i la marginació de la filosofia, aquesta disciplina ha quedat bandejada i marginada. Avui, pensar és una pràctica considerada ridícula: l’important és el món de l’empresa, la borsa, l’economia productiva i la màquina de fer diners. Pensar és cosa d’estúpids.

Davant la impossibilitat de cursar filosofia a Vic, vaig considerar la possibilitat d’estudiar-la a través de la universitat a distància. Però ho vaig desestimar perquè el que jo vull és aprendre de professors que sàpiguen transmetre i explicar les coses i em facin vibrar. No anhelo cap diploma. Això és el que vaig explicar al Casino en la meva humil i breu ponència. Que m’interessava la filosofia –que vol dir “amor per la saviesa”- perquè és l’art d’aprendre a pensar.

Per això, vaig dir, he optat per rendir-me i dedicar-me a aprendre la filosofia particular d’alguns pagesos i ancians experts en l’art de viure amb serenitat i impregnar-me de la saviesa de molts infants que saben més de filosofia que tots els empresaris del món junts.

Vaig acabar la meva intervenció referint una anècdota que probablement il·lustra amb claredat el sentit més íntim de la filosofia: qüestionar-se totes les coses. Resulta que, ja fa anys, l’amic Jacint Torrents un dia va anar a la platja amb el seu fill Cintet, que aleshores tenia quatre o cinc anys. El pare va acompanyar el seu fill a l’aigua. El petit Cintet anava equipat amb unes ulleres de submarinista i un tub per respirar. Abans de fer una petita immersió al llindar de l’aigua amb la sorra, el pare li va dir: “Fill, si quan ets dins de l’aigua tot va bé, treus la mà a fora i aixeques el dit gros de la mà mirant cap al cel. Però si et trobes amb algun problema, treus la mà i poses el dit gros assenyalant cap avall. Ho has entès?”. Aleshores, el fill va respondre: “Sí, pare, però què és un problema?”.

Després de les ponències de Pep Sala i els altres dos oradors, es va obrir un interessant col·loqui, durant el qual el professor de filosofia Albert Espona va fer una defensa de la filosofia amb una frase contundent: “No és cert que la filosofia no serveixi per res: serveix per guanyar-se la vida”. Quan Espona va dir “guanyar-se la vida”, evidentment no es referia pas a guanyar diners, si no a fer-se mereixedor d’una meravella tant gran com viure la vida amb plenitud.