UN ESTIU MOGUT

Les vacances són aquell període en el que un desconnecta de tot i es permet el luxe de fer allò que realment li agrada… o de no fer res, això va a gust del consumidor. En el meu cas, les vacances són aquell lapse de temps entre temporada i temporada del Polònia en que deixo que el meu cervell es “mori”. Després de 10 mesos pendent de l’actualitat i de donar voltes a centenars de temes per treure’n centenars d’sketchos, el meu cervell, convertit en gelatina, necessita desconnectar per poder tornar a fer pre-temporada el mes de setembre i estar a punt a l’inici de la lliga política, que podríem situar, més o menys, després de l’11 de setembre. El problema és que, com en el futbol, les temporades polítiques cada cop s’allarguen més i ens deixen menys temps de descans.

Fa uns anys, tots sabíem que la lliga s’acabava el juny i començava el setembre i, mentrestant, només s’havia d’estar pendent dels nous fitxatges del Barça i de la pre-temporada per Holanda fins a arribar al Gamper. En els últims temps, però, tot això ha saltat pels aires. Les temporades acaben al maig, i després cal estar pendents d’Eurocopes, Copes Amèriques, Jocs Olímpics, processos judicials del Barça, canvis de propietari de l’Espanyol, gires americanes, prèvies de competicions europees, Supercopes… total: que ens passem l’estiu mamant futbol.

Doncs bé, en política passa el mateix. Fa uns anys, durant els mesos estiuencs, els diaris reduïen el número de pàgines perquè la informació política es basava, bàsicament, en l’astracanada estiuenca del president extremeny de torn, en saber on passaven les vacances els polítics i tafanejar què feien els reis durant la seva estada a Mallorca. Ara, en canvi, i des de fa un parell d’anys, l’estiu polític és tan o més mogut que l’any laboral. Fa dos anys, en ple mes de juliol, va esclatar el cas Pujol, que ja ha culminat amb la refundació de Convergència, també en ple mes de juliol. L’any passat tots vam viure pendents de les eleccions catalanes (que lluny queden ja). Va ser l’estiu de les llistes úniques, la presentació Junts Pel Sí i del Romeva candidat. En van dir la revolta dels somriures i, de moment: ni revolta, ni somriures. I aquest any, l’estiu se’ns presenta encara més mogut amb la ja citada renovació de Convergència (ara Partit Democrata Català), la formació de nou govern a Espanya, el debat d’investidura de Rajoy (que fa pudor de terceres eleccions), la renovació del secretariat de la CUP i la preparació de la moció de confiança al president Puigdemont. Poden passar més coses? Ah sí, ens queda la polèmica per saber com serà definitivament l’11 de setembre.

Així doncs, veient el panorama, em sembla que els polítics es quedaran sense vacances, el rei sense poder anar a Marivent i el meu cervell sense el seu merescut repòs. L’única sort és que, mentre no hi hagi programa, em puc mirar tot el panorama des de la barrera, sense haver d’entrar a torejar amb l’actualitat. Qui no es conforma és perquè no vol, oi?