Estrangers a Vic

A començaments dels anys seixanta, la població de la ciutat de Vic, que aleshores tenia prop de 20.000 habitants, estava conformada majoritàriament per catalans autòctons i alguns dels primers immigrants provinents de diferents regions de l’estat espanyol, sobretot Andalusia; un col·lectiu que va augmentar considerablement fins a finals dels setanta, i que mica en mica es va assentar a la capital osonenca i a la resta de viles i pobles de la comarca.

Cinquanta anys després, la població de Vic s’ha doblat, i avui, amb 42.000 habitants, la quarta part dels vigatans empadronats són estrangers provinents d’un centenar de països diferents d’arreu del món, la majoria marroquins, romanesos, ghanesos, sud-americans, indis i xinesos. A més del canvi de costums i de les conseqüències de les transformacions socials, aquest canvi demogràfic ha alterat considerablement el caràcter levític d’una ciutat conservadora i reclosa en ella mateixa. Un altre factor que ha canviat la ciutat ha estat la implantació de la Universitat, un centre que des que es va inaugurar va propiciar l’entrada d’aires nous.

Els darrers anys, el nombre d’estudiants estrangers que cursen estudis al Campus UVic de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) no ha parat de créixer. Dels prop de 6.500 alumnes matriculats per al curs 2015-2016 als títols oficials de la Universitat, 820 eren de fora, una xifra que representa un 12’7% del total, un punt més que el curs anterior. La majoria d’alumnes internacionals provenen de França, tot i que també hi ha força alemanys, andorrans, marroquins, russos i colombians. Amb tot, la majoria d’universitaris estrangers no estan empadronats a Vic, però hi viuen o hi resideixen una bona temporada.

Molts dels alumnes matriculats desmenteixen el tòpic de Vic com una ciutat tancada. Farà cosa de mig any vaig entrevistar-ne alguns per redactar un reportatge que es va publicar a La Vanguardia. Una bona part s’esforçava per començar a parlar el català; alguns estudiants d’origen portuguès, brasiler, francès i italià, amb unes llengües emparentades amb el català, es feien entendre bé en la nostra llengua, un idioma que a alguns els enamorava per “la seva musicalitat”.

Determinats alumnes de Traducció i Interpretació, van dir que havien vingut a Vic per la possibilitat d’aprendre català en una ciutat petita que simbolitzava “la Catalunya ‘pura’, a diferència de la cosmopolita Barcelona”. Altres van venir per diversos motius: aprendre espanyol, poder fer pràctiques als laboratoris multimèdia,  per ser una ciutat petita i més tranquil·la que Barcelona, o per la proximitat amb França.

A la majoria els va sorprendre el fred glacial d’Osona, sobretot en comparació amb el clima més suau de Barcelona. I definien Vic com “una ciutat petita, segura i ordenada, on es pot anar caminant  a tot arreu, a qualsevol hora, sense patir”. També elogiaven la bellesa del nucli antic, “amb uns carrers estrets plens d’història i edificis de diferents èpoques, com el Temple Romà, el campanar romànic de la catedral o la plaça del mercat, en contraposició a la modernitat de l’Atlàntida”. Un altre al·licient era la bellesa d’un entorn natural rodejat de muntanyes i molt  a prop del mar, que també possibilitava passejar pels camins rurals o fer excursions al Montseny.

Trencant el tòpic de Vic com una ciutat tancada, consideraven que els vigatans som gent oberta, tranquil·la, solidària i amable, sempre disposada a ajudar. Tanmateix, a alguns els va xocar el profund sentiment polític regnant i la profusió d’estelades als carrers, que trobaven normal, tot i que algun trobava que tanta unanimitat resultava opressiva, “com si només hi hagués una única manera de pensar”.

Els entrevistats lamentaven la pudor de purins de porc que habitualment se sent a tota la comarca. Tampoc no acabaven d’entendre, sobretot les noies, el costum dels comerços de tancar durant tres hores i mitja a l’hora de la migdiada. Depenent dels països de procedència, a alguns també els costava acostumar-se als horaris dels àpats. I encara que no tenien prou capacitat econòmica per menjar habitualment als restaurants, mencionaven el descobriment del pa amb tomàquet. Entre els plats més apreciats assenyalaven la fideuada, l’arròs negre, la llonganissa i el cap i pota. No obstant, alguns també eren vegetarians i, per tant, no coneixien aquests plats.

N’hi havia que s’interessaven pel món casteller i per la música moderna. I gairebé tots havien assistit a algun concert del Mercat de Música Viva. A uns quants els encantava la tradició de regalar un llibre i una rosa per Sant Jordi, però reconeixien que, en general, només llegien la premsa diària.

A diferència d’antigues generacions d’estudiants que acostumaven a sortir en massa les nits dels dijous, els estudiants amb qui vaig parlar només sortien de nit ocasionalment per anar a la discoteca o als bars musicals; la majoria preferia quedar-se a casa. I encara que el seu cercle d’amistats estava més aviat restringit al món universitari, alguns havien fet coneixences amb gent del país. Per la majoria, el fet que una quarta part dels habitants de Vic fossin immigrants nouvinguts, el trobaven natural i poc problemàtic, tot i que alguns havien notat “una certa aversió envers la població immigrant per part de la gent gran”.

És evident que entrevistar uns quants estudiants estrangers no és una enquesta de la qual hom pugui extreure conclusions totalment fiables. Només són pinzellades d’una situació probablement ajustada a la realitat.