El miracle d'arribar a final de mes

Tenir problemes per arribar a final de mes no significa que estem en risc de morir, però és una manera de dir que les nostres butxaques estan buides i que no podem estirar més el braç que la màniga. Es pot viure físicament, però una vida sense dignitat no és vida.

Si en molts països del tercer món l’existència és una tragèdia difícil de suportar, a casa nostra, les xifres, tot i no tenir el caràcter de misèria absoluta, són alarmants: més d’un 60% dels catalans tenen problemes per arribar a final de mes i més d’una quarta es troben en risc de pobresa o d’exclusió social (tenir una situació econòmica precària, no tenir treball o no disposar d’uns mínims de benestar).

La situació a nivell estatal espanyol és semblant, tot i que a Catalunya és lleugerament més greu. Així, el segon trimestre de 2016 a Catalunya hi havia una taxa d’atur gairebé quatre punts més elevada que l’espanyola. I sense entrar en detalls sobre el dèficit fiscal català, que segons la Generalitat voreja els 15.000 milions d’euros, els informes econòmics solvents indiquen que el que a Espanya es pot comprar amb un euro, a Catalunya es necessita un 10% més, mentre que a Extremadura es necessita un 20% menys. Viure a Vic o a Manlleu és un 30% més car que a Badajoz.

La dades són terribles i palesen l’angoixa de centenars de milers de persones per afrontar les despeses mensuals i sobreviure amb dignitat. Si un 11% atén el pagament de les seves factures recorrent als pocs estalvis que han aconseguit guardar, el 8% no pot fer front als pagaments perquè no tenen res estalviat. El panorama és tenebrós, l’atur és una constant i l’esperança de trobar feina en molts casos és nul·la. En aquest context, més enllà de les necessitats alimentàries, d’habitatge o de sanitat, parlar de cultura com un bé de consum és un sarcasme de mal gust, ja que 15 de cada 100 catalans no es poden permetre el luxe d’anar al cine i 20 de cada 100 no van al teatre ni a concerts per manca de diners.

L’única solució –sovint impossible- és estalviar. Però l’estat i les autonomies, a través dels impostos i les contínues retallades han buidat el rebost dels pobres, que sovint només troben una alternativa per progressar mínimament a compartir els habitatges i les despeses amb els pares, familiars o amics. Altres sortides circumstancials són reduir les assegurances, renunciar al cotxe i al transport públic, caminar o anar en bicicleta (si es pot), menjar aliments sans i barats, reduir o eliminar les despeses en restaurants, consumir menys energia (aigua, llum i gas), gastar menys en telèfon, internet, neteja i higiene, roba, calçat, complements, electrodomèstics, ferreteria, aportacions a ONG’s, llibres, tauletes per als nens, regals de Reis, loteries… Tot plegat un miracle.