La polèmica dels diacrítics

El català és un idioma molt difícil d’escriure: guions, apòstrofs, accents oberts i tancats, vocals neutres que juguen males passades (excepte als parlant de Tortosa, que pronuncien tal com sona), pronoms febles… maleïts pronoms febles. Tot plegat converteix el català en una llengua complexa, més difícil d’aprendre que la llista de querelles del Constitucional contra Catalunya.

De fet, i malgrat que porto anys escrivint en català de manera professional, i que compto amb l’ajuda del corrector de word, és possible que en aquest article, o en algun dels que he publicat, se m’escapi alguna falta. Per que la beritat es que escriure en catala es un pollo, per mols añs que duguis fentu.

I per si no en tinguéssim prou amb aquest laberint de trampes ortogràfiques, ara surt l’Institut d’Estudis Catalans i ens complica una mica més la vida traient la gran majoria dels accents diacrítics: aquells que serveixen per diferenciar el significat de dues paraules que s’escriuen igual.

La mesura es va avançar fa unes setmanes i va ser aprovada el passat 25 d’octubre. Així doncs, dels 150 diacrítics que existien fins ara, l’IEC només en mantindrà 15. Per què aquests 15 i no uns altres? Ni idea! La intenció real d’aquesta decisió, diuen, és facilitar l’escriptura de la llengua catalana als nous parlants, però la veritat és que l’únic que fa és complicar-nos la vida als qui, amb any d’esforç i, a base de faltes, hem aconseguit tenir un domini acceptable de l’idioma. A més, trobo que l’eliminació dificulta la comprensió lectora en alguns casos. Com bé dèiem fa unes setmanes en aquest sketch del Polònia (perdó per la publicitat subliminal).

Com diferenciarem a partir d’ara entre dona (persona del gènere femení) i dóna (acció de donar)? Per exemple, la frase “dona dona”, sense accent diacrític, com s’interpreta? Una dona que lliura una cosa? Una dona que és molt femenina? En aquest cas, el context no ajuda.

D’altra banda, aquest sketch, així com la quantitat d’articles d’opinió i pàgines de diaris que han ocupat els diacrítics, demostren com en som d’estranys els catalans. I és que, més enllà de qüestions idiomàtiques, el més curiós del cas és el rebombori que ha causat la notícia, esdevenint una conversa de barra de bar, amb defensors i detractors, com si d’un partit de futbol es tractés. Algú s’imaginava fa un temps que discutiríem sobre els diacrítics, com qui discuteix de si Rajoy els té com carbasseres? Bé, mentida, això no ho discuteix ningú.

En tot cas, diuen que sempre és bo que algú parli de tu, encara que sigui malament. I si així hem aconseguit que, durant una setmana, algú parli del català, millor que millor.