Les festes laborals

El calendari laboral català per al 2017 establert per la Generalitat inclou tretze dies de festa. A més d’aquests dies no laborables, cada municipi en podrà escollir dos d’extres. En aquests casos, els ajuntaments solen fixar la data de la festa major, tot i que de vegades (com en el cas de Manlleu amb el 15 d’agost), coincideix  amb una festivitat tradicional) i aleshores trien una altra efemèride suplementària.

Segons aquest calendari, de les tretze festes laborals, nou estan arrelades en la tradició catòlica: el 6 de gener (Reis), el 14 d’abril (Divendres Sant), el 17 d’abril (Dilluns de Pasqua Florida), el 24 de juny (Sant Joan), el 15 d’agost (l’Assumpció), l’ 1 de novembre (Tots Sants), el  8 de desembre (la Immaculada), el 25 de desembre (Nadal) i el 26 de desembre (Sant Esteve). Pel que fa a les festes de caràcter civil hi ha l’1 de maig (Festa del Treball), l’11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), el 12 d’octubre (la polèmica Festa Nacional d’Espanya) i el  6 de desembre (Dia de la Constitució). En el llistat no hi figura Any Nou perquè cau en diumenge.

Molts dels festius cauen en divendres o dilluns, i això permetrà fer caps de setmana llargs. D’aquesta manera, el parèntesi que va del 6 i el 8 de desembre, que cauen en dimecres i divendres, per molta gent s’allargarà fins el diumenge. Una cosa semblant passarà amb Nadal i Sant Esteve, que cauen en dilluns i dimarts i bona part de la població ho aprofitarà per fer festa des del dissabte anterior.

No voldria qüestionar la tradició religiosa de Catalunya. Però és evident que, a les darreres dècades, el nombre de catòlics ha disminuït considerablement i ha augmentat el d’agnòstics, ateus i lliurepensadors. A més, coincidint amb la incorporació a totes les poblacions de ciutadans pertanyents a altres cultures i tradicions, a casa nostra hi ha un nombre considerable de musulmans, budistes, hinduistes,  sintoistes, protestants o animistes. Desconec el percentatge exacte de catòlics practicants que viuen a Catalunya, però gosaria dir que no arriben a la meitat.

No crec que hi hagi cap urgència per canviar el calendari actual o suprimir les festes “de tota la vida”. Però ara que s’ha posat de moda celebrar diades per qualsevol collonada, revisant la Viquipèdia he confeccionat una llista de vint-i- quatre possibles festivitats (totes reals) que es poden celebrar en el futur. D’entrada he exclòs les diades de lluita contra tots els disbarats planetaris (que són molts) i les malalties (que també n’hi ha moltes), o tota mena de plagues i violacions dels drets humans (malauradament proliferen arreu). No és que sigui partidari del mal, les malalties o les injustícies. Senzillament, en haver-hi tantes candidatures a celebrar (faríem festa tot l’any), he escollit –en clau positiva- les que m’han semblat més clares i assumibles per tothom. Tanmateix, com que n’hi ha tantes, probablement serà molt difícil trobar-ne tretze que concitin unanimitat. En tot cas, sempre estem a temps de fer un referèndum anual (vinculant o no, amb el permís de Madrid), o una consulta pública on tothom pugui marcar amb una creueta les tretze festes laborals que prefereix, per anar bé que puguin provocar un pont o un aqüeducte festiu.

Vet aquí les festes que proposo: Dia del Pare, Dia de la Mare, Dia de l’Arbre,  Dia del Llibre, Dia de la Justícia Social, Dia de la Natura, Dia de la Felicitat, Dia de la Poesia, Dia de l’Aigua, Dia del Teatre, Dia de la Diversitat Cultural, Dia de la Joventut, Dia de la Música, Dia de la Gent Gran, Dia dels Animals, Dia de la Salut Mental, Dia del Mestre, Dia del Metge, Dia del Pagès, Dia de la Dansa, Dia de la Pau, Dia del Nen, Dia de les Muntanyes o Dia del Mar, entre d’altres (alguns centenars).