Els arbres i el Ter

La prepotència vigatana, la capital d’Osona, envers la resta de poblacions de la comarca –i especialment Manlleu-  avui no té cap sentit. I abans tampoc. L’orgull i el complex de superioritat secular es basaven en el tarannà més aristocràtic vigatà front a la singularitat obrera de Manlleu i en l’especial condició de seu episcopal de la Ciutat dels Sants.

És cert que a Vic hi ha la majoria de centres de poder i de decisió, a més d’institucions aparentment més destacades: Consell Comarcal, Catedral i bisbat, Museu Episcopal, Universitat… Però Manlleu té elements distintius naturals amb els quals els vigatans mai no podrem competir: el Ter i l’exhuberant vegetació de ribera.

L’any passat, a Vic es va consumar un dels episodis més lamentables dels últims anys: la tala dels gegantins oms de la Rambla Hospital, uns arbres que tenien més de mig segle d’existència. Amb l’excusa d’afavorir el pas de vianants i reduir la circulació de vehicles, la Rambla ha quedat nua, desanimada i petrificada; per postres, la circulació rodada no ha disminuït  i tothom aparca allà on li rota.

Abans del sacrifici dels majestuosos oms, els urbanistes deien que a Vic, el lloc per plantar arbres d’aquesta mena era al costat del riu, i que al centre de la ciutat, l’arbrat podia ser exigu o de característiques més discretes. Però la realitat demostra que el riu Mèder, tot i ser un tresor humil que no podem menystenir, és un riu menor que de vegades creix amb les pluges, però que en general té un cabal minúscul. Igual que el Gurri, un riu d’aigües vermelloses a causa de l’argila.

El Mèder i el Gurri, amb els respectius boscos de ribera, són dos riuets que hem de cuidar i preservar. No són cap meravella, però són els nostres rius i els hem d’estimar com a fills nostres que són, encara que no tinguin l’energia, el cabal ni la majestat del Ter al seu pas per Manlleu. Ni podem comparar el Prat de la Riera i el Parc Balmes amb el passeig del Ter, una joia que ben aviat s’acabarà de reformar i millorar.

Un altre actiu manlleuenc és el generós entossudiment d’alguns vilatans –el Grup de Defensa del Ter- a l’hora protegir les seves aigües, fonts, corrents subterranis i l’entorn natural en general, sense discriminar els afluents del Ter, des dels més petits als més grans, incloent-hi el Gurri i el Mèder, o la vegetació i la riquíssima fauna relacionada amb les respectives lleres fluvials i entorns.

Que no se m’enfadi ningú, però el Ter –els rius- són més importants que les esglésies o la mateixa catedral de Vic. Que en aquest 2017 que estrenem es pugui consolidar el respecte pels nostres rius, que són la sang de l’ànima comarcal. I que Manlleu continuï liderant la batalla contra la contaminació, amb el compromís dels vigatans i de totes les poblacions osonenques. Amén.