InterèsTurístic

Durant les últimes quatre dècades, la façana de Vic i les seves entranyes ha canviat molt. A finals dels 60, a l’entrada de la ciutat, al costat de les Cases Barates, hi havia un gran cartell que resava: ”Vic, ciudad de interés turístico”. De fet, els ingredients que aleshores teníem per presumir d’algun interès turístic són pràcticament els mateixos que avui: el barri vell, el temple romà, les muralles, el pont romànic, la plaça i el mercat, el Museu Episcopal i la catedral (amb el campanar, la cripta romànica, el claustre gòtic, el retaule de Pere Oller i les pintures de Josep M. Sert). Potser avui hi podem afegir la novetat –per mi, molt discutible- del Museu de la Pell, la proliferació de botigues de roba i una setantena de restaurants.
Em van fer néixer a la plaça Major, a pocs metres de la casa natal del filòsof Balmes, en ple fervor del falangisme triomfal i el més ranci nacional-catolicisme. Si pels voltants de 1955 els carrers de Vic acollien llargues files de seminaristes silenciosos, avui són els estudiants universitaris els que hi desfilen sense fer massa observança de la disciplina del silenci i els milers d’immigrants de tots els colors que intenten sobreviure amb dignitat.
Si aleshores els carrers encatifats de flors veien passar la processó de Corpus, la dels “armats”, la del “rei Moro” o el rosari de l’Aurora, cinquanta anys després, l’antiga religiositat ha donat pas a les corrues de vehicles motoritzats encallats als semàfors, a la recerca de misteriosos pàrquings subterranis. I un Passeig remodelat d’una lletjor i una duresa espectaculars. Aquells dies, quan sortíem del col•legi dels “Hermanos Maristas”, la majoria de xavals anàvem a patinar, a fer guerres a l’Ausoneta (amb espases de fusta i armes artesanals rudimentàries), jugar a bales a la plaça; fer gatzara als futbolins; o tocar el timbre de Ca la Gitana, el mític prostíbul del carrer Aluders. Ara, els escolars, quan surten de les aules estudien música, arts marcials, anglès, ioga, informàtica, pintura o tai-txi. Altres, si s’escau, van al logopeda, al psicòleg, a la biblioteca, als multicines, a pintar grafits a les parets o a assajar pilars i torres castelleres. El carrers i les places ja no són per jugar a pilota, cavall fort, la xarranca o per saltar a corda. La ciutat s’ha convertit en un immens pàrquing de cotxes, amb la pudor de purins com a teló de fons. I les fonts on l’estiu anàvem a berenar, ara escupen verí o ja no ragen. Tanmateix, alguns costums cavernícoles han passat a millor vida, com la pràctica policial d’apallissar “vagos i maleantes” al “cuartelillo”; o la cruel tradició de detenir i rapar al zero els caps de les gitanes “sospitoses” que arribaven en tren per visitar el mercat del dissabte. Sortosament, també s’ha eradicat el ritus iniciàtic d’untar amb greix, ferralla, pebre i altres espècies els genitals dels aprenents als tallers. Lamentablement, però, avui s’imposa el mobbing laboral i una certa aversió a les persones nouvingudes per part de sectors xenòfobs.
L’antiga plaça de braus s’ha convertit en estació d’autobusos (amb aparatosos incendis). I l’antiga estació de tren s’ha transformat en un monstre arquitectònic (d’estètica i utilitat dubtoses) pensat per a una ciutat marítima com Sitges, però gens apropiada per a una població de clima tan rigorós i extrem com és Vic. L‘únic que no ha canviat són els proverbials retards de Renfe i la dilatada durada dels trajectes entre Barcelona i Puigcerdà.
Fa quatre dècades, la xafarderia, la intriga i la insídia senyorejaven a la ciutat, camuflades darrere els visillos d’algunes cases del Vic de tota la vida; avui, la curiositat passa per les antenes parabòliques. Les empreses feudals del ram de la pell i el tèxtil han baixat del pedestal; però han crescut escorxadors com bolets. La tirania miop de l’urbanisme global ha esdevingut una trinxadora de mapes que traça línies sense entranyes ni miraments, asfalta l’oxigen i fa desaparèixer jardins per art de màgia.
Sortosament, les verdulaires, els pagesos i boletaires segueixen presidint el mercat. I la ciutat ha esdevingut un planter de músics, pintors, actors i poetes que conviuen amb estudiants, amb Internet, cristians de base, posthippies, joves independentistes, immigrants de 90 països i tota mena de veus diverses. Diuen que la societat vigatana és conservadora. En general, això potser és cert. Però Vic també engendra rebels i lliurepensadors, uns éssers tant criticats com necessaris, que equilibren el tradicional dogmatisme que sovint oxida, com la boira, les neurones del personal. Sigui com sigui, Vic continua tenint el mateix interès turístic de fa 50 anys.