8 de març

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Aquests són els primers versos d’un poema titulat 8 de març. El va escriure, l’any 1979, M. Mercè Marçal. D’aleshores ençà han canviat moltes coses. O potser no?  Em temo  que l’única finestra que hem obert -amb totes dues mans, alçades a la lluna- és la de la visibilitat: ara, qui més qui menys, sap que el 8 de març és el Dia Internacional de la Dona.

He de confessar que jo, en aquell temps, tampoc no ho sabia. Ni tampoc no sabia que darrera d’aquesta data hi havia la mort, a principis del segle passat, de més de 100 dones cremades dins d’una fàbrica dels Estats Units. Feien una vaga per reivindicar els seus drets i l’amo va incendiar la fàbrica. Així, com qui no vol la cosa. Morta la cuca, mort el verí.

I aquí som, més de 100 anys després, sortint al carrer cada 8 de març, perquè com diu la Marçal en el mateix poema, som hereves de les dones que cremaren ahir. Sí, és clar, ja no es cremen les dones dins de les fàbriques, però podria passar-me hores escrivint sobre els masclismes que encara patim. Aquí, allà, arreu del món. Cada dia, cada minut. I no vull escriure això, perquè no cal: escolteu els informatius; llegiu els diaris; parleu amb les vostres veïnes, passegeu pel carrer; mireu, mirem, penseu, pensem… desapreneu, desaprenguem. Sí, cal que desaprenguem aquestes petites i grans conductes que ens fan cometre petits i grans masclismes.

El primer que cal desaprendre urgentment és considerar les dones com a propietat privada, i creure que es poden maltractar i matar, quan no fan el que els seus “amos” consideren correcte. Prou assassinats ja!

Cal desaprendre la mirada que ens fa veure les dones com a objectes, com a ornaments, com a algú de qui es pot abusar, usar, llençar.

Cal desaprendre a educar els nens i les nenes de manera diferent.

Cal desaprendre que una mateixa feina val menys si la fa una dona que si la fa un home.

Cal desaprendre que a les criatures i als grans només els pot cuidar una dona.

Cal desaprendre que la feina de casa és feina de dones.

Cal desaprendre a valorar les dones per com són físicament, i valorar-les pel què fan, siguin polítiques, mestres, infermeres, dirigents d’empreses…

Cal desaprendre tantes i tantes coses, que em podria allargar infinitament, i em faria pesada. Només cal que mirem, escoltem i pensem. Totes i tots. Perquè la finestra l’hem d’obrir entre tots, I no tancar-la mai més. Mai més. Potser aleshores podrem deixar de sortir al carrer, cada 8 de març, a reivindicar i a lluitar per uns drets que són de totes i de tots.