Concurs de cartes d'amor

Anys enrere, quan encara no hi havia internet, ni mails, ni whatsapp, ni facebook, ni messenger, acostumàvem a escriure les cartes a mà. Aleshores esperàvem amb delit les notícies del xicot, la xicota o els amics que ens portava el carter.

L’any 2012, l’enyorat Llucià Guiteras va publicar al seu blog un article titulat “Sant Joan mon amour”, que després es va incloure en el seu llibre pòstum recopilatori “Univers blau”. Aquell escrit feia referència al concurs de cartes d’amor escrites a mà organitzat a Sant Joan de les Abadesses, que es va celebrar fins l’any 2014 i que va aplegar en un llibre benèfic els treballs premiats, a més d’una selecció dels millors escrits que s’hi van presentar.

Després de dos anys sense celebrar-se, ara, Jose Alguacil, l’impulsor del certamen, ha tornat a convocar-lo, però amb una important modificació: el concurs es celebrarà exclusivament a la presó Puig de les Basses de Figueres, un centre penitenciari que Alguacil va visitar recentment després de comprovar que la majoria de les cartes escrites a mà -un dels requisits del  certamen- provenen de les presons perquè els presoners no tenen accés a correu electrònic ni a les xarxes socials. A la presó, Alguacil i el músic Jordi Ballesteros expliquen que van tenir una trobada amb una trentena de presos que van escoltar atentament la seva proposta.

La idea del santjoaní és que, gràcies al concurs de cartes d’amor adreçat als presos que es farà per Sant Jordi, es puguin amplificar i vehicular “els sentiments d’aquells que s’han penedit del que han fet i també atraure i impulsar els que encara no ho han fet a tenir pensaments positius”.

Però tornant a l’amic Llucià Guiteras, en el seu escrit de caire irònic celebrava que s’organitzés un concurs d’aquesta mena, tot i que ell proposava que al cap d’uns anys es convoqués un altre mena de certamen “sobre cartes d’odi”. En bona lògica –deia- “moltes cartes les envien persones enamorades. Però què passarà d’aquí a un temps? Avui, quan et conviden a un casament ja pots patir. Primer perquè et caldrà rascar-te la butxaca, i després perquè la inversió econòmica no té garantia de res. És molt possible que serveixi per pagar el divorci”.

Més enllà dels condicionants econòmics, conjunturals o les interferències familiars que sovint acaben amb els matrimonis, Guiteras feia una petita i amable crítica sobre la composició del jurat que ha d’atorgar els premis: “Incloure-hi professionals de la cultura és molt perillós. Quan es troben cara a cara, tot són lloances, però pel darrera funciona el ganivet. Proposo que també hi hagi un neuròleg que expliqui com funcionen les endorfines, la oxitocina, la dopamina i altres substàncies que ens fan perdre l’oremus quan ens enamorem. Finalment, tampoc no estaria de més  posar-hi un economista de prestigi per avaluar objectivament els diners que mou l’amor i els que mou el desamor. En plena crisi és imprescindible”. Tal com diu el refrany castellà que va donar títol al primer disc d’El Último de la Fila: “Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana”.