El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú

Parlo per telèfon amb la tele sense veu. Fan el telenotícies. Mentre miro distreta la pantalla, veig un pilot de nens morts en una habitació. Un atac químic a Síria, llegeixo. Ha estat l’exèrcit, diuen.

I jo no sé qui ha estat, perquè no entenc, les guerres. Perquè els atacs químics m’esgarrifen, però també  m’esgarrifen les bombes que cauen cada dia sobre Síria, i a altres llocs oblidats. Ara sembla que per aquest atac tothom es reuneix a corre-cuita. Una altra reunió inútil, segur.

Mentrestant el nostre mar, el Mediterrani, es va omplint de morts de gent que fuig. Fuig de la guerra, de les bombes químiques i de les que no són químiques; de la gana, de la misèria. I com que no poden entrar a Europa de cap manera, vénen per mar, en unes embarcacions que ni gosaríem agafar per creuar el riu Ter. I moren ofegats. I moren de fred i de gana a les portes d’Europa, darrera dels murs de la vergonya.

Però no mirem, només apartem els ulls de la pantalla, perquè els morts de lluny són menys morts que els  de París, de Londres, de Niça, de Madrid… Perquè un terrorista és el que fa esclatar bombes en un tren, o envesteix la gent amb un camió, però no el qui fabrica armes, les ven o fa la guerra en nom de qui sap quins interessos ocults.

Perquè, des de temps immemorials, les persones ens hem entestat a conquerir altres terres sense respectar la gent que ja hi vivia; a fer ratlles sobre el mapa;  a posar parets i  filferros segons els interessos del més forts; a matar en nom de pàtries inventades; a declarar il·legals els altres (qui és il·legal, si tots hem nascut a la terra?); a dictar lleis i més lleis injustes, que perpetuen les diferències entre les persones.

I no segueixo, perquè no acabaria mai. Em remeto a una frase senzilla que deia la meva iaia: “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”.