La senyora Marta

Temps era temps, la senyora Marta paria fills perquè era fidel a la santa mare església, i perquè la seva obligació era fer catalanets, per si de cas els immigrants envaïen la seva santa terra amb els ventres de les seves mares.

La senyora Marta sortia cada quatre anys al balcó de la Generalitat i saltava de contenta, aclamada per les multituds fidels al seu marit. Ella se sabia mestressa d’aquell seu petit gran país, i se sentia cridada a fer tots els sacrificis necessaris per servir-lo. Era, juntament amb el seu sant marit,  la salvadora del seu petit món, la garant de la catalanitat i de la puresa de la raça. Conten que manava més que el seu marit, i  que renyava als consellers quan “no es portaven bé”. També posava gespa al camp del Barça (que durava dos dies, per cert) i flors als jardins públics.

Els fills van créixer i la mare, cofoia, els beneïa, mentre s’anaven fent rics a cops de negocis bruts, tractes de favor i d’evadir els diners a paradisos fiscals. No calia pagar impostos, perquè el seu país petit estava en deute amb ella i la seva família, i d’alguna manera o altra els havia de pagar tants sacrificis.

Els súbdits de la senyora Marta i del seu marit pagaven els impostos religiosament, o estaven a l’atur, o suaven per arribar a finals de mes. Però ella, mentrestant, cuinava una austera truita de patates amb una mà, i amb l’altra feia anar els diners d’un cantó a l’altre.

Però va arribar el dia que, vès per on, es van començar a destapar el seus tripijocs i la senyora Marta es va enfadar molt. Com gosaven acusar-la! Per això, molt digna, sortia al carrer i enviava a la merda als periodistes, i li deia al seu marit que estigués tranquil, que aviat tothom s’oblidaria d’aquells afers.

I quan la van cridar a donar explicacions davant dels representants del poble, es va mostrar superba, i va dir que els seus fills eren molt pobres, i ella també. I tots plegats vam pensar que calia fer una col·lecta per treure de la pobresa a la senyora Marta i als seus fillets, tants sacrificats, ells, tan salvadors de la pàtria.

“Catalunya no es mereix això” va dir la senyora Marta, i tothom es va posar a plorar. De fet, la senyora Marta, el seu marit i els seus set fills es consideren víctimes d’estranyes conspiracions, i no pensen tornar ni un duro.

Més endavant es va saber que era la mare superiora d’una congregació religiosa -no es va especificar de quina-  i que potser, per la seva condició, no estava ben vist que tingués marit i fills. Però això són figues d’un altre paner.