El cor de la (nostra) ciutat

I quin ‘bédedeu’ de plaça, senyores i senyors! De bo de bo, que al meu entendre i al de molta gent, la plaça de Manlleu, la de Fra Bernadí, clar, és una de les més boniques, elegants i majestuoses de Catalunya. Que és com dir de tot el món, ja que com tots sabem, Catalunya és la terra més bella de l’univers… oi?

Qualsevol foraster que visita Manlleu, només treure el cap a dalt de les escales, o bé des del carrer de Sant Jaume, ja li ve just per no caure de cul, meravellat de la visió espectacular que apareix de sobte davant dels seus ulls. Disculpeu-me la petita exageració, però val a dir que l’harmonia, la dimensió de l’espai, l’equilibri i la bellesa reposada dels edificis que la dibuixen, el coronament magnific que ofereixen el campanar, l’església i l’edifici amb les torres de can Vilaró, i sobretot, l’airosa solemnitat de les voltes de pedra, perfectes i elegants,  componen un paisatge monumental absolutament singular i admirable. La nostra plaça, com si fos un ésser vivent, no roman estàtica. Des que fou construïda, enllà les darreries del segle 19, la seva fesomia ha anat canviant tot adaptant-se i testimoniant els canvis que la societat manlleuenca ha experimentat al llarg de les dècades.

Tot va començar amb el bon criteri i la mestria de qui fou un gran alcalde de Manlleu i un  constructor més gran encara. El senyor Ignasi Mas i Güell. En Nasi paleta, pels seus conciutadans. Ell va dissenyar i construir el cinyell de voltes de mig punt que, tot definint i fonamentant la plaça, li atorga el caràcter i la serena bellesa on es complau i reposa la mirada de qui la contempla. Al seu damunt, amb el pas dels anys  s’hi van  anar recolzant els edificis que hores d’ara perfilen el seu horitzó.  Diversos, però compartint tots ells sobrietat i elegància. Manlleuencs, vès!

Els meus records més llunyans m’evoquen una plaça de terra sorrenca, perfecta per jugar al «bute» amb les bales de terracuita i els morts de pedra, en sortint del col·legi. Uns bancs de ciment vellets, amb potes i braços que imitaven troncs d’arbre, a l’ombra d’un parell de rotllanes de teis, i al centre, una petita bassa on, de tant en tant, s’hi albiraven alguns peixarros que voltaven una mena de font-sortidor de tres pisos arrodonits, per on regalimava l’aigua, que a l’hivern es convertia en uns divertidíssims caramells de gel penjant. En aquell temps, feia fred de veritat.

Els dilluns, la plaça s’omplia de parades de mercat i de pageses amb cistells d’aviram, verdures, ous…, i davant del «Parra» s’organitzava una mena de trobada de pagesos xerraires que fumaven caliquenyos i feien un temperi de ca l’ample amb tanta xerrameca.

Pel Ram i la Festa major,  venien els «cavallitus» que s’instal·laven a la part de prop de les escales. Sempre en venien uns de magnífics, com han de ser els veritables «cavallitus», amb tres rotllanes de cavalls i àdhuc algun altre animal, que, travessats per un pal lluent, galopaven de veritat. Tot i que a mi em semblava que el galop que feien era equivocat. Anava com marxa enrere… El diumenge, les viroles, la paradeta d’en Martí dels cacauets davant de L’Edison, el cine Pau…

Tot aquest món fou escombrat a cops de marbre de Carrara, sortidors lluminosos i fatxenderia franquista. I arribà la plaça-monument. Presidida, encara llavors, per la mirada cruel de l’àliga de pedra. Animalot que emprengué el vol uns anys després, substituïda per més rajolins d’aigua a les noves escales i  l’afegitó d’un tram de voltes fingides, com d’atrezzo. Els temps canviaven i la plaça en reflectia el canvi. Els anys del «desarrollo» demanaven símbols grandiloqüents i el marbre i la font lluminosa feien el fet. També tenia la seva utilitat, però. El concurs de colles sardanistes quedava fantàstic i les filigranes dels rajolins aquàtics de coloraines, – mentre van funcionar -,  deixaven al personal bocabadat. I sovint, xop. El cedre blau de davant del Parra, es va fer espectacular, i la mainada van poder gaudir d’un precursor de la pista de patinatge, quan, damunt del marbre de la part obaga, la boira hi dipositava el gebre que acabava transformat en pista de gel. Gratuïta i sostenible. Tot ha quedat per el record. La Plaça de Fra Bernadí, fa pocs anys, ha experimentat, com les papallones, la darrera metamorfosi.
Aquest cop d’una gran complexitat, amb dificultats i polèmica, però també amb més transparència i amb participació ciutadana. Com ha de ser.

Val a dir i a lamentar, tot el viacrucis generat amb l’aparcament subterrani, les obres i el merder amb les zones blaves a la ciutat. L’impresentable sistema de finançament de l’obra pública,  inclosa la municipal, del penós Estat que patim, genera aquestes situacions tan «irraciomàtiques». Malgrat tot, però, finalment eixí la papallona. I al meu entendre ha resultat magnífica. L’opinió majoritària dels manlleuencs que van participar en la gestació del projecte, ha propiciat una plaça genial. Un indret nou, ample, útil i acollidor. La plaça adient al temps que vivim. Un temps d’il·lusió, de lluita i de camí cap a la llibertat del país.

Una plaça de llibertat, feta per a les persones, tranquil·la, agradable, serena. Un pati de jocs segur per als menuts i un racó de pau per als més grans, a l’ombra de teis i lledoners. Un espai central obert a tots els horitzons, on ha tornat, com abans, el mercat dels dilluns; on tota mena de fires, festes i esdeveniments hi tenen cabuda i, evidentment, l’amfiteatre perfecte per l’espectacle espaterrant de la mort i la resurrecció del nostre Serpent.

I un immens escenari sota la volta del cel. L’únic capaç d’acollir tots els infants de la nostra ciutat, per poder estrenar i donar la benvinguda a la nostra meravellosa plaça, bo i cantant, amb mil veus cristallines, davant de tot un poble extasiat que els contemplava. Inoblidable.

El cor de Manlleu. La Plaça EnCantada. Encantadora.