Els obrers i la universitat

A finals d’abril, la Generalitat va aprovar la transformació de l’antiga adoberia vigatana de Can Baumann i el seu entorn en equipament universitari i zona d’usos residencials. L’antiga fàbrica del grup Colomer Munmany, que va aturar la seva activitat el 2008 amb l’acomiadament de 121 treballadors, va ser venuda (conjuntament amb el seu entorn) a la immobiliària Riera Beaune, que a finals de l’any passat la va cedir a l’ajuntament de Vic, a canvi d’obtenir el permís per urbanitzar l’entorn i fer-hi 200 habitatges , oficines, comerços i serveis, a més de la xarxa viària, a càrrec de la immobiliària que va comprar els terrenys a Colomer Munmany.

Per la seva part, l’ajuntament va cedir l’ús de l’antiga fàbrica a la Universitat de Vic, que a partir del proper mes de setembre hi ubicarà temporalment la nova Facultat de Medicina i els laboratoris del Centre Tecnològic Beta. A partir del 2019, la Facultat de Medicina es traslladarà definitivament al Campus de la Salut que s’ha de construir al costat del Mèder, a prop de l’Atlàntida, i el reformat edifici de Can Baumann compartirà l’activitat del Centre Tecnològic amb el nou parc cientificotècnic de la UVic-UCC i una àrea d’emprenedoria en l’àmbit industrial. La inversió de l’equipament universitari –que comportarà 18 mesos d’obres quan es publiqui l’autorització-  anirà a càrrec de la UVic.

Tanmateix, aquesta operació urbanística a tres bandes no ha deixat content a tothom, perquè encara hi ha una trentena de treballadors de l’antiga adoberia Baumann que reclamen una part de les indemnitzacions íntegres que havien d’haver cobrat fa vuit anys, al marge de les condicions pactades pels treballadors i l’empresa a través de CC.OO. A l’espera d’obtenir una recompensa justa per la suor del seu treball durant anys, el contenciós entre aquests treballadors i els compradors dels terrenys de moment està encallat als tribunals.

Amb molt de retard i en un context de crisi asfixiant, l’any 2015, els 121 ex-treballadors de l’empresa pelletera van cobrar la indemnització pactada amb CCOO que se’ls devia d’ençà que van ser acomiadats i l’empresa va tancar venent-se el terreny a la immobiliària, lligada a l’expresident del Barça, Sandro Rosell. Aleshores, els treballadors van cobrar entre el 75% i el 85% del deute en funció de la seva antiguitat i situació a l’empresa (una mitjana de 30.000 euros per treballador), a canvi de tancar l’acord i que els treballadors no reclamessin la resta del deute.

Però el projecte del futur equipament universitari i la construcció de 200 habitatges no pot tapar el passat, ni menys encara els drets adquirits pels treballadors que no van acceptar les indemnitzacions pactades pel sindicat, que raonablement consideren injustes. Si en l’actual context de caos econòmic les indemnitzacions als treballadors acomiadats acostumen a ser esquifides i ridícules, sembla evident que els sindicats no haurien de sotmetre’s a la voracitat del capital ni claudicar davant l’amenaça de perpetuar el litigi en un calendari etern.

Dècades enrere, a l’etapa final del franquisme, el món universitari i el món obrer sovint coincidien a anar agafats de la mà a l’hora de reivindicar les llibertats polítiques i sindicals, i els drets més fonamentals que se suposaven inherents en un sistema democràtic. Ara, passats els anys, està per veure quants d’aquests treballadors acomiadats (o quants dels seus fills) podran matricular-se a la Facultat de Medicina d’una universitat privada (amb ajudes públiques) que és molt cara, amb unes matrícules amb preus prohibitius. I també caldrà veure quants treballadors i familiars lligats a l’antiga adoberia podran comprar un dels 200 habitatges que es construiran, 68 dels quals  haurien d’estar protegits. El temps i la necessitat mai no poden ser monedes de canvi. Els futurs beneficis derivats de la conversió de terrenys industrials no haurien d’originar-se en les pèrdues dels obrers perjudicats per la crisi. La terra pel que la treballa.