Retrat

(Dedicat a totes les persones que viuen o treballen a les residències d’avis, i especialment a les del Nadal de Vic)

La Sra. D. anava amb el seu caminador amunt i avall del passadís. De tant en tant preguntava, molt angoixada, cap a on havia d’anar. Si no li agradava la resposta, t’engegava un contundent: “Vés a la merda”. Va començar a caure tan sovint, que la van haver de lligar en una cadira de rodes. Ara el que vol és que la passegis, que la portis a enlloc. I que cantis amb ella. Se sap totes les lletres i totes les melodies. Però no sap qui és, ni què hi fa allà.

El Sr. P.  Es queixa perquè ningú no li obre la porta. Vol marxar i no sap com fer-ho.

La Sra. P intenta cridar l’atenció de tots els visitants i sempre diu que “madre no hay más que una”. Prova d’entrar a totes  les habitacions. Si  troba una porta oberta, entra, es treu la roba i es fica al llit. Tant és que no sigui el seu.

La Sra. C  pinta contínuament dibuixos infantils i,  de tant en tant, plora. Quan li preguntes què li passa, diu que no ho sap.

La Sra. X sempre seu al mateix lloc: davant d’una taula amb uns quants llibres. Llegeix i llegeix sempre. No interactua amb ningú. No es queixa. No diu res. Quan li porten el sopar, aparta el llibre, menja de pressa, i torna a agafar el llibre. Dóna la impressió que es queda a dormir allà, davant de la seva taula.

I encara hi ha la Sra. C que de vegades crida. O la M, que es treu les dents, i que et parla tota seriosa de no se sap què. I el Sr. J. que es passa el dia davant de la porta, esperant la seva dona que viu dos pisos més avall. I tants d’altres…

Semblaria que els dies es repeteixen infinitament, si no fos que, de tant en tant, s’enllita algú i deixes de veure’l pels indrets comuns. O trobes una esquela a recepció, i al cap de pocs dies veus alguna cara nova.

Diries que és  un no-lloc, sinó fos per tota la vida que saps que hi ha darrera de cada gest, de cada paraula dita a destemps, de cada conversa aparentment absurda.

I aleshores comences a conèixer la L, l’A, en J, la R, la M, la S… i tants d’altres de qui no recordes el nom. I et ve a la memòria aquell text magnífic que va escriure l’enyorat Carles Capdevila parlant de les infermeres. I saps que t’agradaria saber  escriure alguna cosa semblant per explicar com són aquestes persones que cuiden als avis en tantes i tantes residències d’arreu del país.

Estic segura -em consta, de fet- que cobren poc i treballen molt. I jo sé que no hi ha cap sou que recompensi la seva dedicació, la seva infinita paciència, la seva manera de tractar  les persones grans i els seus familiars.

Saben què li han de dir a cadascú perquè se senti bé; saben multiplicar-se quan els problemes s’amunteguen en un minut: la senyora que ha caigut, l’home que no vol menjar, la dona que vol agafar el flam de la veïna, la que reclama la seva atenció des de l’altre cantó de la sala, el que s’ha tret els bolquers, el que necessita anar al lavabo…

Tracten tothom amb infinita paciència, amb tendresa i amor. Es multipliquen, talment com si tinguessin mil mans: canvien bolquers, empenyen cadires de rodes, corren cap a l’habitació del qui està enllitat, parlen suaument, canten amb la D, reparteixen les pastilles, consolen  la C quan plora,  i els familiars angoixats; i curen les ferides. Les ferides de fora, i les  de dins.

Totes aquestes persones fan que aquests llocs no esdevinguin indrets tristos, sinó que siguin una casa acollidora, l’ última casa dels qui hi fan estada, segurament.

Diria moltes més coses que ara no em surten, però m’agradaria, sobretot, que aquest escrit fos un GRÀCIES molt gran, una abraçada infinita.