La Pilar del Clam

Totes les ciutats mitjanes de Catalunya han tingut les seves llibreries senyeres. Durant el franquisme i fins l’entrada dels setanta, la llibreria Sala de Vic era el referent dels pocs ciutadans que aquells dies compraven llibres (alguns, fins i tot, els llegien). Coincidint amb el seu ocàs, durant l’etapa final del franquisme (entre el 1965 i el 1985) la vigatana Pilar Cabot va obrir El Clam, una mítica llibreria que va regentar durant vint anys i que va ser un destacat nucli de resistència cultural i centre difusor de la llengua, la literatura i la música catalana fins ben entrada la transició. Malauradament, fa unes setmanes la Pilar va morir als 76 anys.

Durant molt de temps, El Clam va ser un oasi vigilat molt de prop per la policia secreta franquista, que considerava que la llibreria de la Rambla del Carme era l’ambaixada del dimoni “rojo-separatista”, on la Pilar –tal com em va explicar en més d’una ocasió- hi tenia un amagatall ple de material subversiu. El cert és que els inspectors mai no van aconseguir trobar el misteriós forat on suposadament s’hi guardaven muntanyes de documents clandestins.

El Clam sempre va ser freqüentat per una legió de poetes, lletraferits, intel·lectuals i tota mena de personatges –joves i no tan joves- lligats a la cultura catalana i als ideals democràtics. En aquest aspecte, la vida d’aquella botiga va seguir una trajectòria molt paral·lela a la de la llibreria manlleuenca Contijoch.

La poetessa, narradora i assagista literària a principis dels setanta es va integrar al grup de poetes (entre els quals un servidor s’hi comptava), que va crear la revista Clot, de la qual la Pilar formava part del consell de redacció i on va publicar poesia, contes i crítica literària.

El 23 d’abril de 1976, diada de Sant Jordi i data de l’aparició del diari Avui, quatre socis (de l’òrbita de l’Assemblea de Catalunya i Òmnium Cultural) van obrir La Tralla a Vic, un establiment que amb el pas del temps va esdevenir el relleu natural d’El Clam. L’any 1985, coincidint amb el tancament de la seva llibreria i amb la trobada sentimental amb l’escriptor i activista cultural Armand Quintana (un home molt lligat a Manlleu), l’activitat literària de la Pilar es va intensificar, i des de llavors es va poder dedicar-se en cos i ànima a la creació. D’aleshores ençà va publicar una vintena d’obres, entre les que destaca Avui estimo Baudelaire (1988), Ombres de mots i de silencis (1992), Setge (1998), A l’ombra del semàfor (amb el seu company  Armand Quintana, 2001), El cançoner d’en Marcel-Partitures (2012) o El niu transparent (2014).

Tot i que la seva producció literària se sol associar a la poesia, la Pilar també va conrear -amb bona ploma- la narrativa. L’any 2012 vaig tenir l’ocasió de presentar a Barcelona el llibre “O no” (Témenos Edicions), un aplec de narracions curtes escrites per tres autors osonencs: Anton Carrera, Jacint Sala i Pilar Cabot, tres poetes de la Plana nascuts a la dècada dels quaranta. Jubilats i amb les neurones en perfecte estat, no s’avorrien i es reunien habitualment al restaurant Can Janot de Tavèrnoles. Allà, sota efectes moderadament etílics, els tres lletraferits van signar un document en un tovalló de paper en què es comprometien a escriure i a publicar un llibre de narracions. El resultat va ser “O no”, un volum entretingut i de fàcil lectura que s’aproximava al tradicional concepte de revista literària, amb diferents autors, estils i modalitats (contes, assajos, drames rurals i novel·la curta), a més de tenir la virtut de recuperar paraules i modismes oblidats –però gens pedants– de la llengua catalana de terra endins. En aquest llibre la Pilar va escriure unes narracions sense artificis i amb un humor negre suavitzat per la ironia, com la que explica les relacions íntimes d’un matrimoni de gent gran que, a falta de Viagra, s’ajuda del llatí.

Més enllà dels homenatges que se li han fet i dels que se li faran en el futur, ‘la Pilar del Clam’ forma part del disc dur de molts vigatans i de molts lectors.