L'aristocàrnia i l'esclavatge de les falses cooperatives

Després de dècades d’un cert èxit a Osona de les indústries adoberes i del tèxtil, la crisi i la deslocalització han situat aquest tipus d’empreses en una situació molt delicada, sobretot el ram de les adoberies que pràcticament ha desaparegut del mapa.

Per contra, els darrers 25 anys estem assistint a una certa puixança del sector carni, un negoci que el periodista Miquel Macià va batejar amb bon ull clínic com “L’aristocàrnia”. D’un temps ençà, però, els problemes laborals i de tot tipus sorgits en les anomenades “falses cooperatives” apareixen diàriament als mitjans de comunicació i molta gent les associa a una nova forma d’esclavatge on abunden les males condicions en el treball i uns salaris gairebé de misèria. I encara que molts dels treballadors que hi treballin siguin  marroquins i subsaharians, també hi ha una bona part de la mà d’obra que desenvolupen treballadors autòctons.

Al costat d’empleats autònoms que suposadament treballen per compte propi, es dona el cas que en una empresa càrnia habitualment també pot tenir en nòmina treballadors assegurats, amb contracte (sovint  un contracte escombraries d’un any de durada, sense cobrar vacances), provinents d’empreses de treball temporal  que es queden un percentatge pel contracte signat similar al mes de vacances que els nous empleats no cobren.

El mes de maig a Vic hi va haver un acte de protesta contra l’explotació laboral de les “falses cooperatives” càrnies. Tot i que des del març hi ha una nova llei dedicada aquest tipus d’empreses que vol vetllar pels drets dels treballadors, la realitat s’entossudeix a demostrar que determinats grups empresarials obliguen a la plantilla a afiliar-se en cooperativa perquè després, hagin de fer més hores -amb menys retribució econòmica- paradoxalment en qualitat de socis. La majoria de treballadors que es troben en aquetes circumstàncies tenen una seguretat precària, no arribem a cobrar ni 800 euros, no tenen cap conveni, fan hores extres, no tenen cap plus de nocturnitat, i tampoc acostumen a tenir descans ni festes.

A finals de juny el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, va requerir a 45 cooperatives càrnies de Catalunya una declaració responsable del compliment de la nova llei. Els resultats del requeriment es van  traslladar a la Inspecció de Treball perquè aquest òrgan  fes les comprovacions pertinents i aixequés l’acta d’infracció corresponent per tramitar els corresponents expedients sancionadors i la desqualificació de les cooperatives fraudulentes.

Entre 2016 i el que portem de 2017, la Inspecció de Treball ha realitzat més de 40 ordres de servei en matèria de cessió il·legal a la indústria càrnia, i s’han constatat vuit infraccions, 22 requeriments, 376 altes a la Seguretat Social per requeriment de la Inspecció, que van suposar un import de quotes a la Seguretat Social de prop de 200.000 euros.

Molts dels treballadors que han entrat en una cooperativa ho fan motivats per la promesa d’un sou considerable. Si com a empleat assegurat cobraven 1.500 euros (en el cas que tinguessin feina), els asseguren que com a autònom podrien cobrar 2.500 euros. Però al final, amb tots els descomptes, tot queda en un sou miserable. Quan entren a treballar els prometen que faran vuit o nou hores; però com a mínim en fan nou, perquè si paren les màquines els empleats han de recupera. A més, s’han de pagar de la pròpia butxaca el ganivet, els davantals, botes cada tres o quatre mesos, guants de plàstic o de làtex… Tot plegat costa entre 50 i 60 euros cada dos mesos. Abans, les principals activitat dels cooperativistes es centraven en les paletilles, els pernils i les xuletes, que calia desfer i deixar netes. Es pagava a tant la peça i això els anava bé, perquè disposaven de temps raonable i si corrien guanyaven més. Ara tot ha canviat i  els que treballen per peces han de fer-ne el doble que abans per guanyar el mateix. D’altra banda, segons molts testimonis , hi ha escorxadors on baixen 900 pernils cada hora per la cinta, la qual cosa requereix actuar amb  velocitat estratosfèrica; amb l’inconvenient que cada vegada hi ha més gent a la cadena, però menys espai per treballar.

Lamentablement, la seguretat laboral acostuma a ser molt reduïda i sovint es donen casos de treballadors que es tallen els tendons d’un dit, o es travessen la mà o el muscle del braç; a d’altres se’ls ha clavat un ganivet a l’alçada de les costelles. El problema és que moltes vegades necessiten un metre per moure’s a la cadena, però només disposen d’un espai de 40 centímetres, amb l’inconvenient afegit que simultàniament han de treure i posar caixes. En un espai que raonablement encabiria tres persones n’hi posen sis per anar més de pressa. Tot plegat fa que els accidents siguin normals. En aquest casos hi ha assistència sanitària i si passa algun accident hi ha l’ambulància a punt. Però això no és cap consol: el que s’ha de fer és reduir el risc.

En un ambient de nervis i de crispació, també és molt fàcil que hi hagin baralles i discussions, sobretot en el cas d’empleats enfadats perquè no cobren el salari acordat  i se’ls presenta un directiu dient-los que si no els està bé el que cobren, d’altres cobren menys que ells. De fet, no tothom cobra igual. El sou varia si un treballador és un peó i un altre de més veterà sap fer anar el ganivet. Els que ho passen més malament són els immigrants estrangers, que tenen la nòmina més baixa, escassa formació a l’empresa  i poques possibilitats de prosperar en la seva tasca diària. Sense menystenir la llarguíssima cua d’aspirants a treballar en  llista d’espera.

El dia de cobrament acostuma a ser problemàtic: si els empresaris  prometen que pagaran entre l’1 al 5 de cada mes, sovint s’arriba al dia 15 sense haver cobrat. També hi ha disfuncions en els desplaçaments, que van a càrrec dels cooperativistes. En general, els treballadors cobren 13 euros bruts l’hora. Però la gent té por de protestar i demanar una millora salarial. Tot i que algun sindicat ha intentat agafar el toro per les banyes i defensar els drets dels treballadors, les condicions laborals a les càrnies realment s’acosten a l’esclavatge. En ple segle XXI.