Generalitzacions injustes

No tots els periodistes són mentiders, no tots els capellans són pederastes, no tots els polítics són corruptes, no tots els catalans són avars, no tots els castellans són lladres, no tots els andalusos són ganduls, no tots els homes són masclistes o maltractadors, ni tots els musulmans són terroristes.

El fastigós atemptat de la Rambla de Barcelona va destapar la caixa de trons. Més enllà del mal que els terroristes van fer directament a les víctimes, als familiars i als amics de les víctimes, aquesta gentussa va dinamitar ponts bastits durant anys, amb molts esforços encarats a normalitzar la convivència ciutadana, en aquest cas la situació del col·lectiu magrebí a casa nostra, majoritàriament musulmà.

Des de fa dècades (en alguns casos segles), la societat catalana ha estat regularment sotraguejada per disfuncions derivades de les corrents migratòries o per l’aversió a determinats col·lectius. Després de la guerra civil, aquí hi havia el costum de “matar jueus” a les esglésies per Setmana Santa. A principis dels seixanta, la pràctica de “matar jueus” va donar pas a l’escomesa i a l’assetjament contra els xarnegos i els castellans vinguts de fora. Molts encara recordem les batalles que catalans de Vic i xarnegos menors d’edat protagonitzaven al turó de l’Ausoneta o al Prat de la Riera, unes guerres que gairebé sempre guanyaven els catalans. Però amb el pas dels anys i el canvi de mentalitats, molts emigrants andalusos es van casar amb catalans i catalanes i, mica en mica, l’estigma dels “xarnegos” es va anar diluint.

Fins que van començar a arribar els “moros”, que en vint-i-cinc anys es van convertir en els nous xarnegos, van establir-se en barris marginats o en pisos deteriorats en diverses zones de Vic. També es van escolaritzar massivament en determinats col·legis públics, fins que l’ajuntament, per combatre els guetos, va començar a repartir els fills dels immigrants entre totes les escoles de la ciutat. L’anomenat “model Vic” d’integració escolar, però, tot i néixer amb bona voluntat, no va evitar que continués la “guetització” en algunes escoles, i una dispersió geogràfica dels fills dels immigrants que sovint provocava –i encara provoca- greus problemes logístics originats en l’allunyament dels domicilis respecte a les escoles assignades. 

Amb la creixent propagació de l’ideari racista i xenòfob, els magrebins es van anar tancant, la relativa integració dels primers anys es va veure estroncada i l’esquerda cultural i la desconfiança mútua entre catalans i magrebins es va anar eixamplant. Si per alguns la culpa la tenen els magrebins per no voler “adaptar-se” als nostres costums, altres pensen que la culpa és dels catalans, que no hem volgut o sabut establir ponts de convivència, ni acceptar que els magrebins tenen unes particularitats ben respectables. Probablement uns i altres tenen part de raó. Per sort, fins avui no s’han donat casos greus de violència, ni tampoc els vigatans hem apedregat els “moros”. Però els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils han provocat que, per diversos sectors catalans, els magrebins -els musulmans- són considerats terroristes en el seu conjunt.  

Tenen motius per queixar-se aquells que consideren que les manifestacions i actes de protesta contra els atemptats es van convertir per sobre de tot en al·legats contra la islamofòbia. És evident que el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia sempre s’han de combatre amb tots els ets i uts. Però en el cas que ens ocupa, sense deixar de banda la defensa dels magrebins que no hi tenien cap culpa, era prioritari solidaritzar-se amb les víctimes directes, una actitud que es va trobar a faltar en dies posteriors a la massacre de la Rambla.

Conec el cas d’una senyora que no s’amaga de manifestar la seva por als magrebins d’entre 16 i 30 anys, a causa d’una agressió concreta de tres nois marroquins –amb violació inclosa- a una dona catalana. Estic convençut que aquesta senyora no és racista, simplement té por, una por justificada per causes concretes, que ha desembocat en una total desconfiança. A més, tot i ser velleta, fa tasques de voluntariat per ajudar als nens d’una escola vigatana de l’extraradi a fer els deures. Però comenta que “per més que  ho vulguem, no tots som iguals”. Comprenc i faig meva la seva ràbia pel cas concret. Però per tres imperdonables delinqüents magrebins no han de pagar tots els marroquins.

Els psicòpates i cabrons que cometen accions d’aquesta mena han de ser castigats durament tot aplicant la llei. No tots som iguals. Tanmateix, sempre hi ha diferències creatives i positives, i diferents maneres de veure i viure la vida. També hi ha desigualtats socials. Però tots som iguals en drets i deures. Tots som part implicada, sense distincions.

Dies després dels atemptats, a Torelló, Ripoll, Manlleu i Vic hi van haver concentracions de musulmans solidaritzant-se amb les víctimes i oposant-se al terrorisme que utilitza l’islam per matar en nom de Déu. En aquests actes, sorprèn la presència activa de dones musulmanes a l’hora de fer els parlaments. Però des d’aleshores, les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs i racistes, encara que també d’opinions sensates contra aquestes xacres i a favor de descriminalitzar els col·lectius per brutals accions individuals comeses per quatre psicòpates que no representen ningú.

En una carta publicada a la premsa i titulada “No jutgem”, l’amic Albert Altés proposava no generalitzar per la pertinença a una raça o un col·lectiu determinat. La carta deia: “Tots som persones! Ja sé que els que han patit diversos atacs de diferents ètnies no pensaran com jo, però ho entenc i per això escric. Vull que estiguem oberts a tothom! Definir que un fa una malifeta perquè és d’una raça concreta és com dir que un ésser europeu no sap valorar de la mateixa manera una ciutat com ho fa un pagès del seu poble. És absurd, oi? Els valors són molt personals! Perquè m’entengueu, intento comunicar que pots estimar una persona d’un lloc que no té res a veure amb el teu, igual que pots sentir repulsa per un veí del teu país que ha fet un acte sense cap raó aparent. Ja comença a ser el moment que acceptem que som races barrejades, i que això forma i formarà part del dia a dia. No mireu tan lluny! Gaudiu de tot allò que us transmeten persones de llocs que ni tu mateix coneixies i en canvi una senzilla paraula o abraçada et deixa descol·locat. Tots som humans que busquem la nostre llibertat creativa! La por només la senten els porucs!”

Molts dels que acusen els musulmans de tenir uns fonaments religiosos basats en la guerra, la sang i la violència, ho fan després de seleccionar interessadament parts concretes de l’Alcorà, però obvien altres textos centrats en la pau i contra la mort o la discriminació racial. El mateix passa en la Bíblia, el llibres sagrat dels cristians, on apareixen nombrosos passatges d’una crueltat inimaginable, però també d’altres –com El càntic dels càntics i els Evangelis- d’una poesia exquisida i una intensa humanitat, a favor de la pau, el perdó, la fraternitat i la igualtat.  Les diferents lectures també es poden fer amb la Torà dels jueus, o amb els llibres sagrats dels hinduistes.

A l’hora d’enfocar la islamofòbia i el debat originat per les diferències religioses, un conegut activista social resident a Vic deia a la xarxa de Facebook: “Sóc ateu i lluito contra la islamofòbia. Els musulmans avui s’estan convertint en els jueus dels anys 30. No hem de permetre que les ments extraviades de Daesh ni els cervells perversos dels feixistes ens divideixin”.

El tema és molt pelut, però no hi ha més remei que agafar el toro per les banyes. Els immigrants, vinguin d’on vinguin, continuaran arribant. Com les migracions de les orenetes. Faran falta molts anys d’educació i pedagogia a les escoles i al carrer. Però com a punt de partida, ha de quedar clar que mai no es pot generalitzar, ni posar tothom en el mateix sac. Hi ha delinqüents, ximples, impresentables en tots els col·lectius; però arreu també hi ha bones persones, molta més gent que és transparent, incorruptible, generosa, sensible i respectuosa amb les dones i els infants, treballadora i pacífica.