Mercat de Música Normal

Mercat de Música Normal

Com cada setembre, el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) va transformar la capital de la Plana en un immens escenari, amb el corresponent pati de butaques. Pagesos i velletes amb els cabells tenyits de color lila es barrejaven al carrer amb joves d’estètica punk, estiuejants que aprofitaven els darrers dies de vacances, independentistes, o adolescents que tastaven per primera vegada la llibertat nocturna, i ciutadans de tota mena. Sembla, però, que l’antiga aversió d’alguns vigatans a la presència de joves peluts ha passat a millor vida, o s’ha refredat.
Els hotels es van omplir d’artistes, programadors i periodistes. I molts botiguers i propietaris de bars i restaurants van arrodonir el seu agost, encara que ens trobéssim en època de crisi i recessió econòmica. El balanç global va ser positiu (més de 100.000 visitants i 1.340 programadors), malgrat la pluja i el cofoisme dels organitzadors, que s’haurien de replantejar la programació, sobretot davant l’evidència que en alguns espais (com al Centre Comunitari) hi havia més artistes a l’escenari que espectadors a la platea.
No es pot oblidar la implicació de la voluntariosa entitat Jazz Cava,
l’aportació del la proposta alternativa InVictro de promoció de músics emergents o els concerts emmarcats sota el nom de “Mercat de Música Figa de Fic”, que els joves crítics de la ciutat van fer pel seu compte al Centre Social La Torratxa.
Cal destacar que, una vegada més, el col•lectiu d’immigrants (a Vic n’hi ha més de 8.000) es va quedar sense propostes musicals adequades a la seva demanda. Si bé és cert que el MMVV no és un festival pròpiament dit -més aviat pretén ser un mercat-, l’organització també va acontentar, com cada any, el públic vigatà autòcton amb grups ja consagrats, com ara els manresans Gossos. És d’esperar, doncs, que en properes edicions hi hagi un forat musical pensant en els 8.000 ciutadans vigatans vinguts de fora. A l’hora de fer balanç d’aquesta 20ª edició, Lluís Puig, el director del Mercat, va remarcar que més de la meitat dels 140 concerts oferts van tenir com a protagonistes grups i artistes catalans, amb la qual cosa quedava palesa (segons ell) la “normalització de la llengua catalana”. Tanmateix, però, convé no oblidar que el fet que es normalitzi el català no significa necessàriament que un producte tingui qualitat, pel sol fet de ser presentat en la nostra llengua. Es pot fer bona música en català, però també es pot fer música mediocre. Així doncs, a més d’apostar per la normalització del català, seria bo apostar per la normalització de la música de qualitat, una premissa que no sempre s’acompleix.
El mateix passa amb les ofertes musicals de fora: no n’hi ha prou que siguin internacionals per ser productes de qualitat. És evident que hi ha gustos per a tot, que no es pot bandejar cap estil i que hi ha músics amb molt d’enginy i qualitat. Però, malauradament, vivim una època en què les propostes musicals massa sovint esdevenen sinònim de soroll sense sentit, de comercialitat adotzenada i de consumisme figaflor.