La lliçó de la lluita antiurani

Més enllà de les multitudinàries manifestacions independentistes dels últims anys, que a Osona han tingut una participació massiva i transversal, aviat farà 40 anys de la revolta popular més destacada del segle XX a la comarca. Quatre anys després de la mort de Franco, l’any 1979 va contemplar l’esclat d’un espectacular moviment reivindicatiu contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a Osona, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.

Encara ens trobàvem en plena ‘transició’ a la democràcia, tot i que alguns asseguren que encara hi som. Dos anys abans s’havien celebrat les primeres eleccions generals suposadament democràtiques que va guanyar el CDS d’Adolfo Suárez. Un any abans s’havia aprovar la polèmica Constitución Española. Faltava un any per l’accés de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat i dos per l’arribada del transformista Felipe González a la Moncloa. Aquell 1979, a les primeres eleccions municipals dites democràtiques celebrades a Vic, CiU i l’Entesa (una coalició de les esquerres local) van empatar en regidors, però finalment l’alcaldia va ser pe Ramon Montanyà.

Coincidint amb aquests moviments polítics, de la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments de la comarca, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Després de tants anys d’ostracisme i prohibicions, la gent tenia ganes d’opinar i de participar directament en els esdeveniments que afectaven la societat.

A banda d’una intensa campanya de sensibilització, la celebració d’assemblees populars (una que es va fer a l’Institut de Vic va reunir 2.000 persones), l’edició de publicacions i manifestacions multitudinàries, els militants antiurani també van recórrer a l’acció directa. Així, a mitjans de juny, van interceptar dos tècnics de la Chevron que estaven fent treballs d’exploració a Vila-lleons. Els militants antinuclears van intimidar, amenaçar i expulsar els tècnics de la multinacional, a qui també van requisar un voluminós plec de papers, plànols, estudis i documentació relativa a les exploracions, que van entregar al Comitè Antiurani. Tot aquest material va ser analitzat per estudiosos i experts en la temàtica nuclear i després va ser lliurat a la premsa, que va esbombar amb ets i uts tota l’activitat que la multinacional feia d’amagat. Alguns diaris barcelonins van condemnar la intrèpida acció del Comitè Antiurani i també van escriure editorials sobre el cas.

Un dels moments culminants del moviment antiurani va ser la manifestació que es va celebrar a Vic el 22 de juny, que va comptar amb la presència intimidatòria de 200 policies de les brigades antiavalots, que van carregar contra els manifestants amb porres i trets de bales de goma. Dies després, una delegació de tècnics del govern espanyol es va entrevistar amb els alcaldes de la comarca per dir-los que les mines d’urani no representaven cap perill. El mes de juliol, dos executius de la Chevron van ser descoberts a la Plaça, quan sortien d’entrevistar-se amb l’alcalde Montanyà; els ‘antiurani’ els van ruixar amb esprais de pintura i els van expulsar de Vic.

Però l’acte més important de la lluita contra l’extracció d’urani, el més participat, va tenir lloc el 14 de juliol al camp de futbol de l’Esquirol, on es van reunir més de 6.000 persones per assistir al Festival Antiurani que es va batejar amb el nom de “Visca la Terra!” El cartell anunciava les actuacions d’Els Esquirols, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa & Melodrama, Duble-Buble, La Clenxa, Tribu i l’Orquestra Sèmola.

Igual que a molts llocs, a l’Esquirol també hi vivia gent molt sensibilitzada, com el grup de teatre Tossal (nascut d’una escissió d’Els Joglars, després del cas ‘La Torna’). Aquest nucli d’actors residents al peu del Collsacabra tenia molt bones relacions i pocs calers. Amb l’argument reivindicatiu d’anar contra l’extracció d’urani a Osona, van muntar un magne festival, valent-se de les seves coneixences, i van convèncer la majoria d’artistes de renom. Al final, l’èxit va ser esclatant i tot va anar sobre rodes. L’organització, impecable, va comptar amb el suport de desenes d’habitants del poble de l’Esquirol que s’hi van abocar desinteressadament.

Un dels moments culminants del festival va ser quan Els Esquirols van cantar l’himne generacional “Torna, torna Serrallonga”, que semblava escrita expressament per a l’esdeveniment, amb una lletra clara i contundent: “Des de Sau a la Cellera, des del Far a Matagalls, el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls. Torna, torna, Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran!”. Amb crits de Visca la Terra!, el festival va prosseguir amb molta alegria i bona maror. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. En dies posteriors, tota la premsa del país es va fer ressò de l’esdeveniment, fins i tot a la primera pàgina.

Mesos després, veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani i va decidir anar a buscar aquest mineral radioactiu a Extremadura. La revolta popular havia triomfat i Serrallonga podia dormir tranquil. Però en una època com la que vivim, caracteritzada per un profund retrocés en l’exercici dels drets polítics, potser no es pot pas descartar que Serrallonga hagi de tornar.