Adoctrinament patriòtic

Coincidint amb l’aplicació de l’article 155, el PP, Ciudadanos, una part del PSOE i els sectors més intolerants de l’espanyolisme ranci estan impulsant una insensata campanya contra Catalunya i la llengua catalana. Per ells, un dels cavalls de batalla principals és liquidar el model d’escola catalana i la immersió lingüística que tan bons resultats ha donat a l’hora de fomentar la convivència a les aules, tot respectant la procedència dels alumnes, sense discriminacions. En canvi, aquesta gentussa proclama la insídia que durant anys i panys a les aules catalanes s’ha adoctrinat els nens i les nenes en l’odi a Espanya.

La cantarella habitual dels que volen esborrar del mapa la identitat catalana és que el castellà i els castellanoparlants estàn “discriminat” a Catalunya. Curiosament, aquets dies s’ha sabut que que el percentatge d’alumnat que el curs passat va aprovar l’assignatura de castellà arribava al 83,80%, front al 82,20 % de la mitjana espanyola. Una altra data que desmenteix la suposada marginació del castellà: els resultats de la selectivitat del 2017 indiquen que els alumnes catalans van ser, entre els territoris de l’Estat amb llengua cooficial, els que millor nota mitjana van treure en Llengua Castellana i Literatura, amb un nombre d’aprovats per damunt de la mitjana estatal.

Les generalitzacions sempre són insensates i irracionals. No tots els catalans som avars, tenaços o laboriosos: també n’hi ha de generosos o de ganduls. Potser hi ha madrilenys fanfarrons, però la majoria probablement són amables i humils. L’anticatalanisme (o l’aversió a Madrid) de vegades procura rèdits electorals; tanmateix, la malvolença d’aquells que identifiquen Catalunya amb un país insolidari que margina els que no han hi nascut, o que parlen una llengua diferent, no té lògica. Igual que associar gratuïtament Madrid amb el feixisme.

Farà cosa d’un any mig, una andalusa estudiant de Dret es va fer famosa per manifestar a les xarxes socials la seva comprensió de les reivindicacions d’amplis sectors catalanistes davant els embats de l’espanyolisme irreductible. Havia arribat a Catalunya amb molts prejudicis sobre l’idioma i les idees polítiques de molta gent. Sempre s’havia considerat una persona d’ideologia liberal, primer com a simpatitzant del PP i després de Ciutadanos. Però després de llegir un llibre de Xavier Sala i Martín i de comprovar l’esperit negatiu d’alguns anticatalans, va canviar el punt de vista, va aprendre a parlar i a escriure en català i es va convèncer que el que deien alguns coneguts no s’ajustava a la realitat.

Mesos abans, el també andalús Toni Martín Iglesias, un càrrec del PP sevillà, després de passar unes vacances a Catalunya va protagonitzar una polèmica semblant amb la publicació al Facebook d’un escrit on ell mateix es considerava un “gilipollas” per haver-se empassat els tòpics i prejudicis sobre els catalans. Després de recórrer diverses zones catalanes, va confessar que només havia trobat gent amable i simpàtica, i que des de feia temps no havia rebut tants somriures i mostres d’educació. I acabava dient que “amb els tòpics malignes d’uns i altres només contribuïm a estendre l’odi i el rebuig. M’hauria d’haver negat a prejutjar ningú. A Catalunya m’hi he trobat com a casa”.

Dels set milions i mig d’habitants de Catalunya, el 64% han nascut aquí, el 18% a la resta de l’Estat i el 17% (poc més d’un milió de persones) a l’estranger. Les dades sobre els usos lingüístics demostren que els catalanoparlants no ens mengem ningú: el 80 % dels habitants de Catalunya saben parlar català, però el 50% tenen el castellà com a llengua habitual i només el 36 % tenen el català (a l’àrea metropolitana de Barcelona, el percentatge és del 28%).

A Catalunya hi resideixen poc més d’un milió d’estrangers, el 36% dels quals saben parlar el català; però la majoria tenen un idioma matern diferent del català o castellà, essent l’àrab l’idioma predominant, seguit a molta distància del romanès, l’amazic, el francès i el gallec. Entre el col·lectiu d’estrangers, el 22% correspon a persones de països de parla hispana. Les xifres canten.

En aquest context, el partit liderat per Ribera i Arrimadas inclou en el seu programa la supressió de Diplocat i del Consell de l’Audiovisual, considerats instruments al servei del “separatisme”, i la intervenció dels mitjans de comunicació pública (TV3 i Catalunya Ràdio). I com a mesura paral·lela, propugna la promoció de les expressions culturals en castellà. També proposa que “en totes les pàgines web que depenen de la Generalitat es pugui accedir en totes les llengües oficials”, cosa que ja es produeix actualment.

Paral·lelament a aquestes bestieses -la majoria compartides pel PP- el govern espanyol té la intenció que els alumnes d’Educació Primària d’arreu de l’Estat cantin himnes militars en els seus col·legis com a part del projecte «Coneixement de la Seguretat i la Defensa en els Centres Educatius». L’objectiu del seu “adoctrinament” i espanyolització radical de tots el escolars és fomentar la “cultura militar i la consciència de la defensa”. D’aquesta manera, les Forces Armades entraran a les aules, si ningú ho impedeix, amb un temari de 245 pàgines compost per 10 unitats didàctiques en què es tractaran assumptes com la convivència, el respecte, l’estructura de les Forces Armades, la bandera, els cossos policials, l’himne, el Rei o la unitat d’Espanya.

Un dels himnes que es vol imposar als alumnes d’entre 6 i 12 anys (en el marc de l’assignatura «Valors Socials i Cívics», l’alternativa a la classe de Religió), és el pasdoble “Banderita”; però els nens i nenes de primària també hauran d’aprendre els himnes dels Exèrcits de Terra, de l’Aire i el de l’Armada. Altres treballs obligatoris seran la creació de cartells publicitaris sobre la desfilada de la Fiesta Nacional, l’elaboració de pins amb la bandera espanyola, la pràctica de salves d’honor amb instruments de percussió o el toc de diana. Un autèntic disbarat.