Mercat del Ram passat per aigua

Vaig néixer l’any 1955 a la plaça Major de Vic, quan oficialment es deia ‘Plaza del Caudillo”. Des que tinc memòria, el balcó de casa va ser un immillorable mirador des d’on cada setmana podia contemplar la transformació constant d’aquell espai meravellós. De vegades veia processons, com la de Corpus o la del Rei Moro, on un barbut amb turbant dalt de cavall que arrossegava una trentena de nens captius encadenats. O sentia els càntics dominicals del Rosari de l’Aurora i els crits quotidians del venedor de cupons: “Vale que son para hoy!”. Tanmateix hi havia un dia a l’any especial: el dia del Mercat del Ram.

Aquell dia esperava amb candeletes el Concurs de Pintura Ràpida, un esdeveniment on participaven molts pintors i aficionats. La majoria d’artistes instal·laven el cavallet a qualsevol lloc de la plaça Major (o dels voltants). I encara que practicaven estils pictòrics diferents, acostumava a destacar l’aproximació general a la figuració realista i quadriculada. Però si aquell concurs tenia molts seguidors, també tenia detractors avantguardistes, que l’associaven amb la banalitat creativa, el tipisme ranci i la carrincloneria acadèmica. Jo, que vaig viure els meus primers setze anys a la plaça, en guardo un record inesborrable. M’agradava posar-me al costat d’un pintor (escollit a l’atzar) i observar com iniciava l’esbós –per exemple- d’una gallina; i si em feia peça, m’hi quedava una hora embadocat, esperant que l’obra s’anés transformant i comencessin a aparèixer a la tela els colors vermells i terrosos de les plomes de les aus. Màgia pura pels ulls d’un nen. Més enllà de polèmiques absurdes al voltant de les escoles, les acadèmies i els canons artístics, em sap greu que avui aquell concurs se celebri d’una manera molt poc lluïda.

Tanmateix, el Mercat del Ram plujós d’enguany probablement ha estat el més trist de tots els que jo he viscut. Trist per l’absència de paradistes, de compradors, de visitants i curiosos. Amb la plaça ben buida (vaig comptar dues parades sense clients). I la presència de tres o quatre pintors amagats sota les voltes per no mullar-se. Però també trist pel moment polític, que va coincidir amb l’exili forçat de la vigatana Marta Rovira i amb la detenció a Alemanya del President Puigdemont.

Deixant de banda la pluja d’aquesta edició, ¿què en queda d’original d’aquest Mercat de Mercats, a part dels rams de llorer i els palmons pasquals? Uns diran que el paisatge multicolor de la plaça Major plena de parades, artesania, plantes, gallines (encara queda alguna gallina) i verdures. Però el cert és que aquesta plaça presenta el mateix aspecte que la resta de dimarts i dissabtes de l’any, coincidint amb els habituals mercats setmanals. Dècades enrere, el Mercat del Ram tenia una vibració especial i una alegria indescriptible que, més enllà de la Plaça, s’estenien per tota la ciutat. Amb l’afegit que la canalla estrenava roba i els pagesos dels pobles del voltant havien de fer el trajecte en carro i sortir de casa ben entrada ala nit per ser a Vic a la matinada.

El Mercat del Ram ja no va entrar amb gaire bon peu al segle XXI. La lamentable odissea dels porcs aftosos i les “vaques boges” en l’espai comunitari europeu va entelar una fira secular protagonitzada pels pagesos i els seus animals. De fet, la desaparició del guarà, el burro autòcton de Vic, ja feia anys que havia iniciat el declivi d’una festa ancorada en la tradició. Aquell any, el Mercat del Ram sense animals va ser una absurda paradoxa. Com el cafè descafeïnat, la cervesa sense alcohol o “La Passió” d’Esparreguera sense Jesucrist ni Ponç Pilat.

L’any 2003 van tornar els animals, després de dos anys d’absència. La presència de diverses associacions de boví va permetre contemplar els millors exemplars de les races frisona, bruna, xarolesa, gascona, pirinenca, blanc-i-blava belga o llemosina. Aquell any, el programa d’actes es va completar amb una exposició de 40 cavalls de raça, un espectacle eqüestre i passejos amb carruatges pel centre de la ciutat. Però la presència dels cavalls va ser un miratge, perquè quan pels volts del 2008-2009 va esclatar la crisi amb tota la seva intensitat, molts cavalls van ser abandonats pels seus amos i la dèria per la hípica es va anar desinflant.

En les últimes dècades els animals estan sent eclipsats pels cotxes que s’exposen al carrer, un fenomen absurd que hipoteca l’espai ciutadà amb centenars de models que ja circulen habitualment pels nostres carrers i carreteres. Amb tanta pressa ens hem oblidat de la ramaderia entesa com una activitat humanitzada i desenvolupada pels pagesos, una raça maltractada i en perill d’extinció, com els prop de 500 guarans (burros catalans) que queden a tot el Principat.

En aquestes darreres edicions, els festejos oficials no han pogut relegar a un segon pla problemes que incumbeixen directament a l’activitat agrícola i ramadera. Així, sempre sobrevola en l’ambient el fantasma dels purins i la necessària reducció de la cabanya porcina, si es vol pal·liar l’espectacular contaminació per nitrats. En el camp boví, la tecnificació i la millora de la raça xoquen amb les justes reivindicacions dels pagesos, que cobren el litre de llet a preus de saldo, o els diuen que han de parar de fabricar llet. Succeeixi el que succeeixi en el futur, el principal actiu del Mercat del Ram continuaran essent els milers de visitants que aprofiten l’inici de les vacances de Setmana Santa per donar-se un bany de tipisme virtual al cor de la Catalunya profunda i menjar botifarra amb mongetes.