El capitalisme demana auxili… als Estats?

El capitalisme demana auxili… als estats?

Vivim submergits en una crisi econòmica de les que fan història. Tant és així que fins i tot aquells que es resistien a reconèixer-la com a tal han acabat acceptant-ne l’existència i l’enorme magnitud (vegeu Zapatero o Solbes, només per citar alguns exemples que ens són propers). Com tothom sap, es tracta d’una fallida essencialment financera, provocada en gran part per la facilitat de crèdit que han ofert les entitats nord-americanes explotant a la vegada productes de màxim risc com les ja famoses “hedge funds”. Per pur efecte dominó, aquesta autèntica caiguda lliure dels mercats financers ja ha començat a afectar –i ho farà més profundament- els sectors productius, la indústria, el consum de les famílies i l’economia en general. Paral•lelament a tot això, aquesta crisi servirà per fer trontollar les bases conceptuals que fins als nostres dies havien legitimat el sistema capitalista com el millor dels sistemes econòmics, o si més no, com aquell que s’havia imposat a la majoria d’indrets del planeta per la seva eficiència. El liberalisme pur sembla haver tocat sostre.

Durant la segona meitat del segle XX, la Guerra Freda entre Estats Units i la URSS havia estat un autèntic pols planetari entre dues maneres d’entendre l’economia: el comunisme de Marx i el capitalisme promulgat per la nació de la bandera d’estrelles i barres. La principal diferència entre els dos models resideix, entre altres coses, en el paper que han de jugar els estats en l’esfera econòmica. Mentre el comunisme/socialisme marxista vol que els poders públics en tinguin el control absolut per repartir la riquesa entre els ciutadans, el capitalisme aposta per la llei dels mercats (oferta i demanda), la propietat privada dels mitjans de producció i la nul•la intervenció pública per fer funcionar correctament l’economia. A les acaballes de segle semblava clar que, pel que fos, el capitalisme s’havia imposat com el sistema “guanyador”, i els països de tot el planeta s’adherien a aplicar-lo amb més o menys rigorositat (no cal perdre de vista l’existència a molts països d’Europa d’un potent Estat del Benestar garant i subministrador de serveis públics com l’educació o la sanitat).

Els últims 25 anys han estat, doncs, els del triomf i desenvolupament de les tesis més puristes del liberalisme econòmic. El capitalisme ha estat portat a l’extrem i sembla que d’aquests excessos ara en comencem a patir les conseqüències. Si analitzem aquest fet a través del prisma de l’evolució de les ideologies, està resultant especialment frustrant pels defensors a ultrança de la llibertat dels mercats haver d’acceptar que, ara, la solució als seus problemes passa per la intervenció dels estats. Els governs de diversos països europeus han anunciat aquests dies unes aportacions de diners autènticament astronòmiques als mercats financers per tal d’evitar-ne la fallida total. El cas més paradigmàtic ha estat el dels Estats Units: el senat va aprovar un paquet de mesures per solucionar la crisi, que ha significat la major intervenció que un govern havia fet en el funcionament de l’economia durant la història d’aquest país. Ho va fer amb l’oposició del Partit Republicà (que paradoxalment està davant del govern que promovia les mesures) dominat pels sectors més durs de la ideologia liberal que han refusat a ultrança la intervenció governamental als mercats.

Els fets són els que escriuen la història, i sembla que aquests fets comencen a prendre la raó als que defensaven l‘òptim funcionament del capitalisme en estat pur. Tal com en el seu dia les teories comunistes absolutes s’havien pogut considerar pràcticament derrotades, la crisi actual posa en seriós dubte els fonaments ideològics d’un sistema econòmic que de ben segur caldrà replantejar a fons per poder continuar endavant. Què en resultarà, lògicament no ho podem saber. De totes maneres, tot sembla indicar que una simbiosi equilibrada entre el lliure funcionament del sector privat i la intervenció dels Estats en l’economia (no només de rescat, sinó també de control) configuraran el futur sistema del qual dependran les nostres butxaques.