Dia Mundial dels Refugiats

De la Declaració Universal de Drets Humà proclamada i adaptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, el ja llunyà 10 de desembre de 1948 hi ha dos articles que si els Estats i la societat en general apliquessin i respectessin serien més que suficients per abolir del diccionari la paraula amb connotacions pejoratives de “refugiat”: 

Article 1 Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.
Article 14 1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.

De tots són conegudes les macro xifres de persones refugiades en tots els continents del mon i si be una part troben acollida i escalf, la majoria s’han de amuntegar en descampats i en condiciones higièniques molt precàries o inexistents.

Dins la nostra Europa tant rica i avançada econòmicament parlant hem vist com s’han posat fronteres, per la majoria d’aquestes persones, infranquejables a tot l’Est Europeu, sorprenent encara mes el fet que fa quatre dies molts d’aquests països clamaven a la resta del món per l’opressió que patien del comunisme i règims dictatorials. Avui ja no se’n recorden que ells també sortien dels seus països en busca d’una vida millor i neguen, de forma descarada, no complir amb l’assignació de repartiment de refugiats que fa la Comunitat Europea. També tenim exemples més propers que ens fan abaixar el cap.

No cal dir que per sorpreses la de Birmània, amb el seu tracte no solament despectiu sinó de autèntica barbàrie amb la població dels rohingyas, cremant-les-hi poblats sencers per fer-los fora i tenint que emprendre així un èxode a països veïns com Blangadesh.

Hi ha un missatge signat per 13 premis Nobel, entre ells Desmond Tutu i Malala, criticant de manera directa i clara a la premi Nobel de la Pau, Suu Kyi, actualment liderant el govern d’aquest país:

“A pesar dels repetits avisos a Suu Kyi, estem molt decepcionats perquè no ha fet cap acció per assegurar els drets que els hi pertoca als ciutadans rohingya, el seu silenci es còmplice d’estar del costat dels militars que la mantenen al poder, probablement per la seva imatge, avui decaiguda”.

Queda força clar doncs que es difícil, per no dir impossible, que per part de un govern es promogui una ajuda nomes perquè hi hagi una declaració universal proclamada per les Nacions Unides el 1948. Avui per avui es paper mullat.

Les organitzacions humanitàries de caire no governamental o privades esdevenen doncs una eina imprescindible per fer arribar a tots aquests col·lectius tant necessitats de primeres assistències les ajudes necessàries per sobreviure i assolir prou confiança com per poder seguir el seu propi camí.

D’organitzacions de caire privat n’hi ha moltes, la majoria bones o molt bones. Algunes també amb mala fe o senzillament la seva estructura es tant complexa que les ajudes es queden com si d’un forat negre es tractés, no arribant al seu destí.

Hem tingut l’oportunitat de conèixer una d’elles, creiem que de les millors, que engloba refugiats, desplaçats i gent marginada, en el lloc on porta ha terme el seu objectiu i al mateix temps hi esta ubicada. Ens sembla un exemple perfecte de la manera d’afrontar la pobresa i eradicar les desigualtats de les condicions de vida que els hi suposa als anomenats “dalits” o intocables que és una casta rebutjada per la resta de la pròpia població hindú; la labor que fa la Fundació Vicenç Ferrer a la India, concretament a la regió de Anantapur, no solament els hi ha ensenyat a sobreviure en condicions difícils sinó que també els hi ha tornat la dignitat que tota persona es mereix: Els han ajudat a la construcció de preses per a poder regar extensions que eren àrides, formació agrària, construcció de modestes vivendes, hospitals tant d’especialitats per discapacitats com de caire generals, escoles, etc fan que avui la labor d’aquesta fundació amb els seus projectes, sigui un mirall i una referència a seguir no tant sols a la India sinó a tot el món, amb una quantitat de beneficiats que sembla impossible poder-hi arribar amb una sola d’aquestes organitzacions.

Si repassem la història en trobarem molts d’exemples on podrem veure el caliu que ha esdevingut posteriorment i que s’ha iniciat amb una petita espurna, un petit inici, a voltes sense mitjans inicials. Tots en coneixem d’aquesta organitzacions.

Des de aquí, com a Síndic Municipal de Greuges, i des del Fòrum de Síndics Locals, volem encoratjar tothom que se senti útil, ja sigui amb ajudes econòmiques o personals. Sobretot, que ningú caigui en el desànim pensant que la seva aportació és poca cosa. Un no res es poca cosa però suma amb altres “no res” fent que es puguin veure ajudes importants com les comentades i que els qui reben l’ajuda se sentin dignes d’ells mateixos i del món que els envolta.